Les monges del carrer Talamanca de Manresa demanen deixar de ser un convent

Al convent de les caputxines de Manresa només hi queden dues germanes. De les quatre que hi havia, una va morir i l’altra va anar a viure a València. Les dues que encara hi ha, la germana Pilar Lumbreras i la germana Teresa Caballero, són molt grans i la darrera té la salut especialment delicada. Amb el mateix objectiu que el 2014 les va portar a fer tractes amb Sant Andreu Salut per acollir al convent una residència per a gent gran en situació de dependència, un tracte que el bisbat va impedir, les dues germanes, per mitjà de la presidenta de l’orde, van enviar a finals de l’any passat una carta al Vaticà per demanar permís per tal que el convent deixi de tenir aquesta funció per poder destinar-lo a un altre ús que sigui un bé per a la ciutat.

Damunt de la taula, una vegada Roma els concedeixi la seva petició, hi ha tres opcions: que passi a tenir un ús assistencial, un ús cultural o un ús sanitari. El primer dels esmentats és el que té més números d’anar endavant.

Al ‘marge’ de la llei fa anys

La germana Pilar ha explicat a Regió7 que «enviem la carta a Roma dient que s’ha extingit la comunitat i que s’ha de suprimir la casa com a convent». Admet que «la sol·licitud que hem fet ara ja l’hauríem d’haver fet perquè, el mínim de personal que pot atendre un convent perquè funcioni a ple, són sis persones, amb la qual cosa ja fa temps que estem al marge de la llei, per dir-ho d’alguna manera». Malgrat aquesta situació anòmala, «teníem una carta de Roma dient que aquí hi podia estar fins a l’última que es morís, però, se suposa que una persona gran, sola, en un convent, què fa? El lògic és que, quan minva molt el nombre, comencis a pensar en una altra ubicació».

Personalment, ella, que és nascuda a Barcelona, reconeix que no voldria marxar de Manresa, on ja fa 58 anys que viu. A banda, el convent de les caputxines de Barcelona ja no existeix. «També van haver de plegar. N’hi van quedar dues i han hagut de tancar», i la família que lli quedava a Barcelona ha anat a viure a un altre lloc.

No en voldrien marxar

Quan es rebi la carta amb el vistiplau de Roma, assenyala que, segons quin ús es doni al convent del carrer de Talamanca, hi ha la possibilitat que s’hi puguin quedar, que ja era la primera intenció en el tracte amb Sant Andreu Salut, que suposava que les germanes hi podrien viure ben cuidades fins al seu darrer dia. «Ara, segons quina utilitat li donin, això ja no està tan garantit», puntualitza. Hi afegeix amb la veu una mica trencada que «no voldria trencar els llaços d’amistat i afectius que tinc amb Manresa una altra vegada perquè ja els vaig trencar amb Barcelona i ja són massa trencaments».

A partir del moment que el Vaticà els doni el permís, «és la comunitat, d’acord amb la presidenta, perquè el convent és propietat de l’orde», recalca, la que decidirà que en vol fer. «Aquest és el problema que vam tenir l’altra vegada amb el bisbat, que el bisbe es pensava que era propietat de la diòcesi, i no: és de l’orde i, per tant, és la presidenta i les germanes que estan al convent les que han de decidir, de les opcions que hi ha, la que pot ser més convenient. Sempre tenint en compte que l’opció que agafis sigui digna d’un lloc que ha estat religiós. Que tingui una utilitat pública honesta». Ja era la primera idea quan es van fer tractes amb Sant Andreu Salut, «i continuem pensant el mateix».

Lamenta que no es poguessin tirar endavant els plans aleshores. «Era un projecte magnífic i preciós, el millor que hem tingut fins ara, però el bisbe es va pensar que perdia l’edifici i hi va posar totes les traves que va poder, i, després, quan va quedar clar que l’edifici no era per a ell passés el que passés, el mal ja estava fet», amb una ordre d’expulsió inclosa al servei que Sant Andreu Salut havia instal·lat al convent. Malgrat tot, assegura que la relació amb aquesta institució continua sent molt bona. «Sempre que els hem necessitat han estat disposats a ajudar i a col·laborar en el que fos».

Sobre el dret canònic

Lumbreras, que va estudiar Dret, deixa una frase per a la posteritat: «La legislació del dret canònic és la més complicada i la més masclista de tota la que hi ha avui en dia. S’han fet reformes, però no són tot el profundes que haurien de ser, i el tema de la dona sempre s’ha esquivat una mica». Un bon exemple és el que va passar amb els plans que tenien el 2014.

Subscriu-te per seguir llegint