Entrevista | Pepe Beúnza Primer objector de consciència per motius polítics d’Espanya

Pepe Beúnza, primer objector de consciència de l'Estat: «Aconseguir que l'últim insubmís sortís de la presó és el que té valor»

L’activista i professor va ser un referent de la no-violència a Espanya i creu que s’ha de continuar aplicant aquest mètode per no perdre drets aconseguits a través de sacrificis al llarg dels anys

Pepe Beúnza als carrers de Castellterçol, on es va originar la campanya d’objecció de consciència

Pepe Beúnza als carrers de Castellterçol, on es va originar la campanya d’objecció de consciència / ALEX GUERRERO MAESTRE

Arnau Valverde

Arnau Valverde

Pepe Beúnza (Beas de Segura, 1947) va ser el primer objector de consciència per motius polítics a Espanya. L’any 1971, després de participar en els campaments de Castellterçol, es va negar a anar a la ‘mili’ i va ser detingut i empresonat per la dictadura franquista. Després ha dedicat la seva trajectòria a l’activisme i a la docència en el sector de l’agricultura, Beúnza continua defensant el moviment de la no-violència després de convertir-se en un referent del mateix a nivell estatal.

Va ser el primer objector de consciència polític d’Espanya i va obrir el camí a moltes més persones. Com valora aquest fet? 

Home, jo ho valoro molt positivament, però m’hagués agradat que n’hi haguessin hagut molts més abans que jo. Però el que té valor és aconseguir que l’últim insubmís sortís de la presó.

Com va començar la seva vinculació amb el moviment de la no-violència?

Jo viatjava molt a França, perquè era on estava la llibertat durant l’època franquista. Allà vaig conèixer la Comunitat de l’Arca, que eren pacifistes. Ell era un deixeble de Gandhi i allà em vaig introduir en tot aquest món. Però tot va començar aquí, a Castellterçol. Jo vaig anar a aquests campaments, i allà vam organitzar tota la campanya d’objecció de consciència que es va acabar duent a terme.

Com recorda l’experiència dels campaments a Castellterçol?

Era molt agradable. Estàvem en un entorn privilegiat, amb molt bona vibració, i fèiem una vida de natura, molt austera. Fèiem treball manual, ioga, menjàvem vegetarià, i fèiem xerrades molt interessants per aprendre el que volíem projectar al futur. 

Com va sorgir la idea de ser objector de consciència aquí a Espanya?

Em va sortir la idea coneixent objectors francesos, suïssos i belgues. Vaig pensar: ‘si ells ho han fet, perquè no ho puc fer jo aquí’?.

Sabies que entomar aquest camí suposaria entrar a la presó. Com es va preparar?

Com que m’havia de preparar per anar a la presó llegia llibres de presos. També em preparava fent dejuni un dia a la setmana, fent ioga, artesania i muntanyisme per mantenir-me en forma. Abans també em vaig fer un reconeixement psiquiàtric perquè els amics em deien que estava boig.

I com s’ho va prendre la família?

Em va costar convèncer al meu pare, però ve veure que tenia raó. Em van donar molt suport. El suport familiar és clau per poder aguantar a la presó. A més també vaig tenir molt suport de gent que em va mostrar la seva solidaritat. 

Com va ser l’experiència a la presó? 

És dur entrar-hi sol. Jo vaig estar 15 dies que pràcticament no parlava amb ningú. Després ja vaig veure qui era de confiança, qui no, i em vaig anar adaptant. Entrar en grup hagués sigut molt diferent.

S’imaginava una resposta tan gran de la ciutadania?

Havíem preparat una campanya de suport, però no m’imaginava que seria tan forta ni que tindria tanta repercussió a l’estranger. Hi va haver gent que va anar a la presó per donar-me suport. Això és un privilegi extraordinari. 

Encara hi ha gent que vol recuperar el sistema militar obligatori. Què els diria?

El que tinc clar és que les conquestes que no es defensen, es perden. Per tant, si volem tenir un món pacífic, hem de lluitar per la pau. Però si ara tots els partits volen enviar armes a Ucraïna com avançarem en el camí de la pau? La pau només té un camí, que és el camí del desarmament, i no puc entendre com la gent encara vol ficar-se en més temes d’armes i de guerres, quan sabem que tenim l’holocaust nuclear a un botó de distància.

I com creu que s’hauria de gestionar un conflicte com el d’Ucraïna.

Nosaltres som partidaris de la defensa no-violenta. No hi ha invasió que pugui amb un poble preparat que no cooperi i que faci desobediència civil. Tenim exemples com el de Txecoslovàquia. 

Va valer la pena estar tancat a la presó?

Jo crec que és de les poques campanyes, de les poques accions, que té un balanç tan positiu. Un milió d’objectors, al voltant de 50.000 insubmissos, el final de la ‘mili’... té un balanç espectacular.

Subscriu-te per seguir llegint