Des de Canes (dia 1): Una estrena carregada d'estrelles i un poderós clàssic
Louis Garrel, Léa Seydoux i Vincent Lindon, estrelles de la jornada inaugural del festival / Guillaume Horcajuelo/Efe
Esteve Soler
El festival de Canes ha iniciat avui les seves projeccions apostant pel cinema francès. Tot plegat, mentre la pròpia organització del festival de la costa blava ha amenaçat fins al darrer moment amb aturar el funcionament normal de l’esdeveniment a causa del baixos sous que rep el personal d’aquest enorme esdeveniment internacional.
Sigui com sigui, dos títols francesos han destacat en les primeres hores: una estrena carregada d’estrelles i un poderós clàssic. La primera recau en el cineasta més esbojarrat del cinema francès contemporani, el surrealista Quentin Dupieux, qui darrerament té un ritme d’estrena certament esfereïdor. Les seves quatre anteriors pel·lícules es van presentar entre el 2022 i el 2023 a les darreres edicions dels festivals de Berlin (Increíble, pero cierto), Canes (Fumar provoca tos), Locarno (Yannick) i Venècia (¡Daaaaaali!). I, pocs mesos després, ja té nou film i compta amb l’honor d’obrir la nova edició de Canes.
Le deuxième acte té un repartiment incontestable que el fa perfecte per a la catifa vermella inaugural: Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i el seu còmplice habitual Raphael Quenard. Allò que la fa també especialment oportuna per a l’honor d’obrir les sessions és que és una esbojarrada reflexió sobre el cinema, tot plegat enmig d’una comèdia romàntica sense cap ni peus, però irresistiblement divertida. Aquest segon acte del títol, que dona nom al restaurant enmig del no-res on tenen lloc els fets, s’estrena simultàniament a les sales de cinema d’arreu de França, com s’exigeix a totes les pel·lícules que serveixen d’inauguració pel festival de Canes.
La segona pel·lícula francesa mostrada avui va ser el Napoleó d’Abel Gance, mite cinematogràfic de 1927 que obre la secció «Cannes Classics», amb la restauració èpica que la Cinémathèque ha realitzat de les 3 hores i 40 minuts que dura la primera part d’una de les pel·lícules mudes més venerades de la història. 16 anys ha durat el treball de reconstrucció d’un cel·luloide que es calcula d’una llargada literal de 100 quilòmetres.
