Rumb de col·lisió

Dues embarcacions naveguen amb rumb de col·lisió, o mantenen risc d’abordatge, si l’angle amb què s’observen es manté constant en el temps. Sé que té més seguidors la metàfora del xoc de trens, però jo prefereixo aquesta norma marítima. Potser perquè vaig haver d’estudiar demores i marcacions per obtenir el títol de patró, però crec que és també el més precís per descriure en què s’ha convertit la política espanyola i ensumar-ne els perills. El discurs final de Pablo Casado a la rave popular de València ens convida a abandonar tota esperança d’acord en cap dels grans temes pendents.

Sens dubte no en el conflicte català, on les amenaces d’una espècie d’estat d’excepció permanent si els independentistes no abdiquen de les seves reivindicacions consoliden el PP com a actor irrellevant a Catalunya i piròman a la resta d’Espanya. Rajoy va optar pel model Neró i es va asseure a contemplar com cremava el bosc; Casado ha decidit llançar-se a la muntanya amb la llauna de gasolina i fer colla amb Abascal. El «¡a por ellos!» torna a cotitzar alt als salons del Madrid de la cort, i allò de retirar les competències de presons a catalans i bascos ja fa olor d’involució pura i dura. Però no només això; és que no hi ha possibilitat d’acord ni sobre el model d’Estat autonòmic, ni sobre els impostos, ni sobre la justícia, ni parlar de fer les paus amb la nostra història –és igual que sigui la Guerra Civil o la conquesta d’Amèrica–, tampoc en l’habitatge, l’educació... «¡no adoctrinin!». Res. Guanya el famós acudit de «¿per què hem de dialogar si ho podem arreglar a hòsties?».

És clar que la contaminació pel discurs tòxic de Vox ja inclou tot l’espectre: a la dreta perquè esperona els més bèsties del lloc; a l’esquerra perquè li permet despatxar amb un «¡fatxes!» d’ofici qualsevol crítica que vingui de l’altre costat. Total, que alguns passatgers dels vaixells porten posat el salvavides des de fa temps, però ja se sap que en els naufragis no tothom sobreviu. Mira el que li va passar a Di Caprio a Titanic.