Fa un any, les portades dels diaris recollien l’ocupació de Kabul. L’Afganistan ja era talibà. La commoció fora de les seves fronteres s’estenia més enllà dels mitjans de comunicació i es colava en les converses quotidianes. Laments per l’extrema violència exercida sobre els seus ciutadans, especialment dura per a les nenes i les dones. Durant aquests últims mesos, la invasió d’Ucraïna ha eclipsat el focus informatiu. Com si la nostra capacitat de suportar el dolor aliè hagués arribat al seu límit. Les notícies que es colen sobre l’Afganistan només augmenten el neguit. Una capa d’invisibilitat cada vegada més atroç sobre les dones. Atemptats terroristes. Un terratrèmol devastador. Una epidèmia de xarampió. Severa desnutrició de la població. Matrimonis infantils a canvi de menjar. La fam, sempre la fam.
Torno a l’any passat i revisc tantes converses. Imagino que no havien de ser gaire diferents de les de qualsevol dona a França, Itàlia, Alemanya... o Ucraïna. Sí, Ucraïna. ¿Quantes ucraïneses es van horroritzar davant les vexacions a què eren sotmeses les afganeses? Des de la calma de la seva llar veurien les imatges dels talibans prenent els carrers, la multitud amuntegant-se a les tanques de l’aeroport mirant de fugir, els rostres de temor de les dones. Observarien aquell escenari llunyà com a espectadores, contenint la respiració. Mesos més tard, l’horror més despietat, el més impensable, les assetjaria a elles. Violacions massives de dones i nenes. Tortures sistemàtiques. I mort. Parelles, pares, fills o elles mateixes. Morts als carrers. Morts als camins. De sobte, convertides elles també en víctimes. Aquesta paraula que s’enganxa a la pell i ho envaeix tot. La mirada pròpia i l’aliena. El temor de quedar enredada en la tela de la ignomínia ens queda lluny. I no vull afegir un encara en aquest paràgraf, però sí recordar les supervivents i resistents dels dos països. Les escoles secretes que permeten a les adolescents continuar estudiant a l’Afganistan. Tantes dones implicades de múltiples maneres en la resistència civil a Ucraïna. És possible que el focus informatiu es vagi diluint. Almenys, que la nostra admiració es mantingui.
