No sé si vull parlar dels busos plens que ens duen a Barcelona i on no hi cap tothom o dels trens que no sé on ens duen, però que sé que van tard i malament. Com sempre. No sé si vull parlar d’ahir que va ser 1 d’octubre perquè me’n recordo perfectament el que va ser, però també sé que ara ja sé que no va servir per a res. No sé si vull parlar de la no trencadissa del Govern que, aparentment, sembla una bona notícia, perquè tenir un govern trencat és una mala notícia, però que, posats a anar, potser millor trencar per poder refer. O no. No sé si en vull parlar. No sé si vull parlar de la ultradreta de què, fins ara, quan dèiem que era ultra volia dir, i ho enteníem tots, que era fatxa i feixista, però que ara, normalitzant, normalitzant, sembla que ultra 9 dreta, no vulgui dir res i no se’ls hagi de tenir en compte. Els fatxes, els ultres, campen pels carrers com han fet sempre, però ja no només sense dissimular, fins ara ho feien, sinó que ara amb els vents de cara i la xuleria fatxa marca de la casa et marquen paquet i t’acusen a tu –ole tu– d’intolerant. No és que els fatxes hagin vingut per quedar-se, és que ja hi eren, no havien marxat mai, i ara es fan veure i es promocionen. D’aquí a que ser fatxa estigui de moda hi ha un pas. A Itàlia ja l’han fet. I aquí... no en vull parlar. I potser és just el que caldria. I així... de què vull parlar? De les protestes de les dones joves –i no tan joves també– a l’Iran. Vull parlar d’aquestes protestes valentes, atrevides, jugant-s’ho tot i de poc cas que n’hi fem. Jugant-s’ho tot? Si no ho fan, ho tenen tot perdut. Tot. Començant per la vida. Vull parlar de la nostra no reacció. De com les estem deixant soles, de com som incapaços de no fer res. De la lliçó que ens estan donant. De com el seu hijab voleiant al vent és un senyal inequívoc de com hauríem de reaccionar nosaltres, aquí, amb els hijabs propers. De com estem deixant-nos creure que podem conviure amb el hijab. Dins de cada hijab hi ha una dona atrapada, encara que ella el vulgui dur. El duu perquè està atrapada. No hi ha llibertat per posar-se un hijab, i encara menys per treure-se’l, és una imposició que aquí estem vestint de tret cultural i amb el qual mostrem la nostra comprensió cap al fet. Les protestes de les noies joves a l’Iran ens envien un missatge clar de què vol dir una cosa i què vol dir l’altra. I que no mullar-te –ai l’equidistància!– si no et mulles, ja t’has mullat i retratat. Jo ja sabia de quines coses no volia parlar avui perquè ja fa dies, uns quants dies, molts dies, que les protestes de les noies joves de l’Iran, a qui van matant cada dia –no em deixa en pau, em rebel·la, m’entristeix. M’atemoreix, em repulsa. També m’il·lumina, perquè són joves i perquè són dones. Estic amb elles.
