Quiosc Regió7

Regió7

Maria Dolors Guardia

Com destruir l’escriptura de les dones

Us sembla un títol irreal? Doncs, no! Malauradament passava quan Joanna Russ, l’any 1983, escrivia la seva obra Com destruir l’escriptura de les dones i encara passa. Ella ja ens parlava de les dificultats de les dones per dedicar-se a l’escriptura. I va voler demostrar com la literatura en general era homocèntrica i fàl·lica. Aquest setembre ha estat editada en català i fa molta ràbia que molts dels seus postulats ―les estratègies que la societat ha fet servir per ignorar, condemnar o menysprear les dones que produeixen literatura, quaranta anys més tard, encara segueixen perpetrant-se.

La dona literata ha estat i continua estant infravalorada. Tenim molts exemples que ho constaten i podem arribar fins als nostres dies.

«És impossible que una pobra noia hagi escrit Crims borrascosos» Referint-se a Emily Brontë.

Caterina Albert va signar amb pseudònim masculí La Infanticida perquè ¿qui hauria acceptat que una dona escrivís sobre una mare que assassina el seu nadó?

Als anys 50, una associació cultural valenciana, Lo Rat Penat va decidir que Anna Rebeca Mezquita no podia guanyar els Jocs Florals amb un poema d’amor lèsbic.

Josep Pla, fastigós, va dir-li a Montserrat Roig: «Amb aquestes cames que té no cal que escrigui». I Joan Barril va comparar la mateixa escriptora amb: «Una nina inflable on satisfer el neguit literari d’urgència». No crec que és curessin mai del seu masclisme.

Però anem als nostres dies. L’impresentable Narcís Garolera, també filòleg, es carregava l’obra de la reconeguda Irene Solà perquè, entre altres ruqueries: «No havia escrit ossos amb l’accent diacrític». Que, per cert, després va ser dels que van caure. Quin estúpid paternalisme.

O bé quan Artur Garcia Fuster menysté reconegudes escriptores com Jenn Díaz, Irene Solà, Carlota Gurt o Laia Viñas dient-los que «se’ls hauria de prohibir llegir Mercè Rodoreda».

La llista pot ser infinita i demostra que el panorama no ha canviat més que aparentment. Per què si les dones són les que més llegeixen, les que més van a presentacions, les que més acudeixen als clubs de lectura, i hi ha més dones als llibre més venuts... encara són menys publicades? Dels 66.371 llibres inscrits al registre l’any passat 44,3% són d’homes, el 27,1% és de dones i la resta no se sap. Per què només són publicades una meitat menys?

Perquè les obres literàries de les dones encara segueixen destruint-se. Als llibres de text de secundària només hi ha un 12% d’entrades de personatges femenins. I si ens referim a la llengua i literatura catalana, els percentatge tan sols oscil·la al voltant del 5%.

Com les dones poden animar-se a escriure si, en la seva escolarització quasi no hi tenen referents?

I és que si a crítics, divulgadors, periodistes, escriptors... no els hagués fet por la comparació ni l’excel·lència de les dones, no s’haurien dedicat, covardament, a menystenir-les de manera tan immerescuda. La intel·ligència d’aquests insultadors ha quedat, per sempre, anorreada.

Compartir l'article

stats