L’ofici de viure

Mirar enrere per poder mirar endavant. Buidar la maleta per tornar-la a omplir. Balanç de vida. Nous propòsits, nous camins. Agraïment per totes les vivències i aprenentatges del 2022. Esperances pel 2023. I sobretot moltes ganes de viure’l intensament. De seguir aprenent d’aquest misteri que és l’ofici de viure, que diria en Gaspar Hernàndez. O en Cesare Pavese. Espero que aquest article no soni massa carrincló ni ensucrat. No sé si seré capaç de trobar el to. Ho intento. Sóc a la cuina amb l’article de dissabte 31 de desembre de l’Anna Vilajosana damunt la taula. He comès l’error de llegir-lo abans de començar a escriure el meu. M’agrada el títol Compte endavant i les frases que hi escriu i penso que en sap tant que m’encongeixo. Li diré a l’Eva que he anat molt de bòlit i que ho deixem per la setmana que ve. Respiro fondo, allunyo la temptació i segueixo. Perquè una de les coses més boniques que m’ha portat aquest 2022 ha estat escriure una columna setmanal al nostre estimat Regió7. No m’hauria imaginat mai que un dia tindria la meva pròpia secció en un dels mitjans més importants de la Catalunya Central. Moltes gràcies! I un altre dels regals d’aquest any que hem acomiadat és continuar compartint Lletres i Música amb la gent del Club de la Biblioteca del Casino. Llegir és una activitat solitària però deixa de ser-ho quan ens trobem cada primer dijous de mes per comentar la lectura que hem llegit junts però separats. (Emoticona de picada d’ullet). Nosaltres tenim la sort d’obrir llibres que sonen. Com aquelles capsetes que quan n’aixeques la tapa surt una ballarina girant al compàs de la música. Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar , con el tumbao que tienen los guapos al caminar… 31 d’agost de mitjans dels vuitanta. Orquestra Plateria. La plaça Major de Manresa atapeïda. Samarretes de màniga curta, suor, pell morena. Ballem amb els amics i celebrem el final de l’estiu. Disbauxa i ganes de menjar-se el món. Los rostros de la salsa de Leonardo Padura m’ha transportat a la meva joventut i m’ha donat l’oportunitat de conèixer grans músics que m’han fascinat. I no només per la seva música, eh? Padura els ha sabut fer xerrar i ens ha permès endinsar-nos en l’ànima d’aquests tòtems de la salsa. Juan Luis Guerra i Ojalá que llueva café. Dizzy Gillespie i la seva trompeta torta. I Rubén Blades. Quan vaig llegir l’entrevista que li va fer el gran escriptor cubà em vaig marcar la pàgina 55 per compartir-la amb vostès. I ara, que encetem nou any, m’ha semblat el moment adient. I tradueixo directament: «Tracto d’administrar un temps que sento que s’escurça cada vegada més. Un ha de ser realista. No seré davanter de la selecció de Panamà. Ni seré dentista i ara ja sé que mai aprendré a conduir un cotxe. He de definir què puc fer, determinar si és possible fer-ho i no enredar-me amb el que desitjo i no puc complir. És determinar què és el que m’importa fer, en el temps que encara pugui tenir». Una lliçó de vida.

Subscriu-te per seguir llegint