Consol blaugrana?

Recordaran, si tenen una edat, aquell premiat anunci de Mitsubishi de l’any 1994, en què un pastor en un poble perdut a les muntanyes demanava a uns inesperats forasters: «I què, el Madrid un altre cop campió d’Europa?». Feia gairebé trenta anys que els blancs no aixecaven la copa, però per al cabrer el temps era un accident que no tenia la possibilitat d’arruïnar una obvietat. El Barça va pel camí de convertir-se, d’aquí a unes dècades, en l’objecte perfecte per replicar l’anunci. «I el Barça, què, un altre cop eliminat d’Europa?».

Ja va dir aquesta setmana Pep Guardiola que els blancs són els únics que es poden permetre somiar repetir títol a la competició més desitjada. Farà cosa pensar-ho als culers, però la reiteració al final acaba convertint-se en una premonició. En el cas del Barça, tres quarts del mateix. S’arrosseguen ja tantes bufetades europees que la sola possibilitat de pensar que els de Xavi podrien treure un resultat positiu de Manchester aquest dijous sonava a entelèquia. I així va ser.

Des d’aquesta enèsima eliminació a Europa (on cada vegada els blaugrana cauen més avall i més aviat), s’ha analitzat el resultat com una prova que el club està recuperant la seva imatge en només perdre d’un gol o com una nova evidència que l’acolloniment exterior de l’equip ja és una marca de fàbrica. Podria ser mig i mig o 30/70, per no jugar-s’ho tot a una única carta.

Però el fet és que des d’aquell partit de París (que l’inoblidable però impossible 6-1 del Camp Nou acabaria diluint), totes les nits europees barcelonistes que havien de ser grans han estat noves oportunitats per mostrar al continent les misèries íntimes. Consolar-se amb la derrota mínima és una manera de veure-ho, però potser no la més ambiciosa.

En tot cas, el Barça s’ha gastat una morterada aquest any per reflotar el prestigi i ha posat l’economia futura del club al límit amb una sobredosi de palanques que, al capdavall, només han servit per deixar la segona divisió europea un parell de rondes abans. Collonut!

L’efecte Laporta, el del cicle virtuós revisitat, comença a esfumar-se. Perseguit pels escàndols arbitrals del passat no tan llunyà, per una fragilitat financera de cristall i per l’insuportable pes dels desastres europeus a l’esquena, el futur del club és un trencaclosques que ja ni el màgic Jan sembla capaç de resoldre. Sempre quedarà la lliga. O la Copa. I que els blancs tornin als seus anys negres i no guanyin la quinzena.

Subscriu-te per seguir llegint