Perdent referents de la infància

La setmana passada es va anunciar la mort de Just Fontaine als 89 anys. És el jugador que va aconseguir més gols en la fase final d’un Mundial masculí. A Suècia 58, el mateix campionat en què el futbol descobria un altre difunt recent, Pelé, el jugador francès, nascut a Marràqueix quan el Marroc encara era un protectorat gal, va aconseguir 13 anotacions en 6 partits. Gairebé insuperable.

Potser a molts, sobretot els més joves, no us sona gaire el nom, però per a mi és un record d’infància, de quan et comences a aficionar a l’esport. Com jo ho vaig fer de la mà del meu pare, de qui fa pocs dies es va complir el primer any des que també se’n va anar. A casa hi havia una enciclopèdia de futbol on jo en podia veure la foto, i ell no em parlava del Fontén, com es pronuncia en francès, sinó del Fontaine, amb totes les lletres, com quan recordava actors de pel·lícules de l’oest i ho feia del John Baine.

Segurament, ell tampoc no el devia veure a jugar gaire, però eren noms que quedaven en l’imaginari per proeses aconseguides en moments concrets del passat que jo no havia viscut i que ell recordava. Com quan em parlava del salt de llargada de Bob Beamon a Mèxic 68; o dels set ors de Mark Spitz a Munic 72; o de l’escàndol de l’àrbitre Guruceta al Camp Nou; o del gol anglès que no va entrar en la final del Mundial 66 a Wembley. Eren els anys 80, sense tantes imatges, ni Internet, ni YouTube per corroborar si el que em deia el meu pare era correcte. Però jo me’l creia perquè m’entusiasmaven aquells mites que de mica en mica també ens van deixant.

Subscriu-te per seguir llegint