Pressupostos: el tancament d’un cicle

Amb els pressupostos del Govern d’ERC aprovats amb el suport dels socialistes i dels comuns es tanca un llarg cicle a Catalunya. Per als més simbòlics, això pot suposar l’inici d’un nou tripartit, d’amarg sabor per als fills de la vella Convergència. Aquesta seria una visió de la política com a gestió, de la política entesa com a administració amb criteris ideològics de la cosa pública. Seria un punt de vista raonable si, efectivament, l’actual Govern de la Generalitat fos a tres bandes; ho seria si hi hagués una estratègia programàtica entre les tres forces d’esquerra per dirigir el país i no una delicada geometria parlamentària.

Una lectura menys nostàlgica és que el tancament del llarguíssim periple d’aquests comptes públics catalans (cuinats a foc lentíssim durant mesos, amb diverses alternatives, amenaces de trencament de negociacions i pressions amb l’ull posat al proper cicle electoral, que tenim ja a tocar) és, en realitat, el tancament d’una etapa de blocs construïts en base a l’eix nacional, que han saltat pels aires no pas per aquests pressupostos sinó per la mateixa trajectòria de la disputa ideològica. L’aprovació dels comptes no fa sinó posar el clau definitiu al taüt del procesisme.

Fins arribar aquí ha hagut de passar una dècada en què el miratge del procés inacabable d’independència ha subjugat la resta de necessitats òbvies d’un país que ha semblat jugar la seva partida en aquest present convuls sense tenir en compte les cartes de la resta de jugadors. I ha estat una partida duríssima, amb crisis, pandèmies, guerres al cor d’Europa, desindustrialització, acceleració de la nova indústria i canvi de paradigma industrial, alça de preus dels productes bàsics i un canvi climàtic que aporta inquietants personatges a escena, com aquesta sequera que es preveu com el proper repte global per al país.

Per a una part de la població, la jugada no va ser en va, tot i que ara els resultats d’un embat que tenia nul·les possibilitats de completar-se siguin zero. O menys que zero. En tot cas, aquesta és la història recent de Catalunya i un passat sobre el qual s’ha de construir alguna cosa més que l’esbós d’una república en potència.

Els pressupostos, dissenyats per un exconseller pragmàtic de Junts i beneïts per una aliança entre antics residents en trinxeres enemigues, donen la mesura del canvi amb què Catalunya ha entrat a la tercera dècada del segle. Això és així de moment. I és fràgil, encara. El nou cicle electoral potser pot marcar una nova tendència.

Subscriu-te per seguir llegint