El millor gag de Polònia ha mort

L’evolució dels països és el fruit de fenòmens complexos, però hi ha individus concrets sense els quals les coses haurien estat diferents. Fèlix Millet n’ha estat un. De corrupció n’hi ha molta, però la de Millet va canviar el país. La divulgació del que passava al Palau, transformat en el putiferi d’uns Corleone pijos amb la complacència bavosa del patriciat de Barcelona, va preparar el terreny per a la confessió de Jordi Pujol, un fet encara més explosiu i dolorós, i les notícies combinades sobre els dos escàndols (i simultànies amb l’operació Catalunya) van generar una pestilència tan insuportable entorn les sigles de CDC que els militants, posseïts per una combinació de vergonya, pànic i nàusea, van acabar imposant-li al partit un harakiri sense precedents. Els partits forts i guanyadors, per bruts que estiguin, es tapen el nas, tallen caps i resisteixen. CDC no en va ser capaç. La combinació de Millet, Pujol i Villarejo va ser massa per a la pell convergent. El circ polític en què s’ha convertit el centredreta sobiranista té molt a veure amb aquella immolació. Millet en va ser un dels botxins. El país hi ha sortit perdent. Aquest és el seu llegat de verí. Només una cosa li serveix d’atenuant: «Polònia» no ha fet mai més gags tan bons com els seus.

Subscriu-te per seguir llegint