A la recerca del bosc perdut

L’avís de vigilar perquè els arbres no t’impedeixin veure el bosc és una d’aquelles frases que es remunten gairebé a l’origen dels temps. I que situen la saviesa popular a primera divisió. Perquè la setmana del 8-M, per exemple, ha sigut un exercici constant d’apartar arbres a la recerca del bosc perdut. Resultaria temptador apel·lar a fenòmens paranormals per explicar com a una data que ha sigut bandera històrica de l’esquerra i del feminisme, tant l’esquerra com el feminisme hi han arribat encabritats en baralles internes amb l’acarnissament que només destil·len les baralles familiars. Però temo que l’explicació és bastant més prosaica. Crec que per detectar incompetència, dogmatisme, supèrbia i entossudiment no cal apel·lar als esperits: salta a la vista. I connecta amb un fenomen molt contemporani, que és el menyspreu pel debat.

El que hem vist aquests dies al Parlament, als mitjans, al carrer... no ha sigut un debat, sinó una escalada d’insults i desqualificacions, a cop de tuit i a base de consignes. Que hagin volat alegrement paraules com feixista i traïdor quan en el punt bàsic, que és la defensa dels drets de les dones, hi ha un acord indiscutible, dona una mesura del disbarat. Dit tot això, vegem el bosc. El feminisme continua avançant i, tot i que el secretari general de l’ONU admeti que passaran tres segles abans d’aconseguir la igualtat real entre homes i dones, és obvi que el panorama ha millorat. I els seus debats interns no són gaire diferents dels que sacsegen qualsevol altre moviment social. Discutir, discrepar, debatre, això no és cap problema. El problema és fer el ridícul, donar munició a l’adversari i apunyalar-se. Perquè això sempre deixa ferides. Així que la moral podem buscar-la també en la saviesa popular: «Encara que els problemes puguin venir de fora, les solucions sempre es troben a dins». I «l’excés de virtuts pot ser un defecte, però l’excés de defectes mai serà una virtut». (Aquests aforismes els he agafat prestats del llibre Mis mejores pensamientos, d’Antoni Bolinches. Meravellós...).

Subscriu-te per seguir llegint