Infiltrada entre la beatlemania

Em trobo al bell mig de Liverpool. Amb vint turistes més, estic parada sota l'estàtua d'un home completament nu que corona el Lewi's Building. He de confessar que és una perspectiva certament estranya. L'individu, aliè a la quantitat de mirades que atrau, estira els braços amb la intenció, segons el seu autor, Jacob Epstein, de simbolitzar el renaixement de la ciutat després de la II Guerra Mundial. Si va cridar-me l'atenció aquesta obra, no és pel seu significat, sinó per com l'originalment anomenat Liverpool Resurgent va ser rebatejat. I sí, potser s'ho imaginen. Cosa de «The Beatles».

El guia d'un tour temàtic sobre la banda ens explica que aquesta estàtua va veure com popularment se li canviava el nom «després que The Beatles asseguressin que ells quedaven a sota del Dickie Lewis». Aquesta oració em permet extrapolar el fenomen que vaig viure a Liverpool: una religió basada en The Beatles.

Milers de persones s'hi desplacen cada dia per veure com va ser la ciutat on van créixer els quatre artistes. Només arribar-hi, estableixes el primer contacte amb un cartell que et recorda que acabes d'aterrar a l'aeroport John Lennon. Un cop al centre, comença l'espectacle. Entres en una voràgine de la qual és difícil sortir-ne.

La imatge dels popularment anomenats quatre fabulosos es converteix en un reclam cada cinc metres. Les masses es mouen soles de banda a banda cercant estàtues, cartells, plaques i fotografies que els apropin als 4 músics. I mentrestant uns es deixen seduir per l'aura de la banda que envolta la ciutat, els empresaris veuen com, sense grans esforços, les seves carteres s'omplen.

El sentiment de pertinença a l'estela que va deixar la banda és el que genera aquests beneficis, alhora que deixa imatges que em seran difícils d'esborrar de la memòria. A pocs metres del riu Mersey hi ha l'estàtua de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. Tot i no ser més que l’acompanyant de viatge d’una persona aficionada a la banda, hi havia de passar a fer-me la foto de rigor.

Quan m'hi apropo em trobo tres persones. La primera, a pocs centímetres de les figures, canta eufòricament «Yesterday». Mira cara a cara els seus ídols (de metall en aquest cas) i els hi canta com si no fossin estàtues. La segona, fent la foto, també canta, però més tímidament. La tercera s'ho mira.

Aquesta escena em recorda que sigui com sigui, aquests quatre joves van canviar el món de la música tal com el coneixem ara. I aquí és on els grans empresaris veuen beneficis. La passió mou el món, però també porta molts diners a qui sap com explotar-la.