Sobren polítics o sobren càrrecs?

Ales properes eleccions escollirem 9.139 regidors a 947 municipis dels quals 592 tenen menys de 2.000 habitants (i trien entre 3 i 9 regidors a cada municipi). Aquests regidors de pobles petits, que representen un total del 4,43% dels catalans, hauran d’afrontar problemes com la sequera, la gestió de residus, la gestió urbanística de la major part del territori del país o l’envelliment de la seva població.

L’organització territorial del poder, diu la teoria, que s’hauria de regir pel principi de subsidiarietat segons el qual, el major nombre de competències haurien d’estar en mans de les administracions més properes al ciutadà. Però la prestació dels serveis es regeix per un altre principi, el de les economies d’escala, segons el qual una determinada producció de béns o serveis, requereix d’una dimensió que permeti optimitzar els costos. Aquests dos principis antagònics s’han d’harmonitzar en forma de competències administratives regulades, mitjançant l’exercici de la política, ja sigui per pactar les normes, ja sigui per gestionar-les, en benefici d’una gestió més efectiva que no malbarati diners públics.

Donem per fet que hi ha unes competències d’àmbit estatal, que malden per xuclar els recursos del nostre país i que queden absorbits pel centralisme hispànic i els seus interessos territorials. L’objecte d’aquest escrit és escatir què fem amb el que és competència del nostre país i les seves institucions.

Les competències s’organitzen, segons l’Estatut de 2006, en forma jeràrquica en els diversos nivells de les administracions territorials, des de dues òptiques diferents: de baix a dalt, ho fan les administracions locals, començant pels municipis; i de dalt a baix les diverses àrees del govern que també s’organitzen territorialment, segons l’estatut, per vegueries.

Per regular les vegueries es va fer una llei el 2010 que havia de servir per transformar diputacions provincials en vegueries, i com era d’esperar, els poders estatals no van accedir a fer-ho possible. No obstant, la llei té aspectes que poden ser vigents i un dels més interessants és la Comissió de coordinació territorial, de composició paritària entre governs locals i Generalitat, que «articula les relacions interadministratives i de coordinació de polítiques públiques entre els ens locals i els serveis territorials de la Generalitat en la demarcació veguerial». Cap Govern les ha volgut posar en marxa tot i que resultarien molt interessants perquè d’aquesta forma les propostes polítiques dels diversos serveis de la Generalitat serien cartes obertes damunt de la taula davant dels ens locals. Això faria molt més difícil el «clientelisme», pràctica habitual que permet prometre una residència d’avis si guanya el meu candidat, o prioritzar un soterrament davant d’altres inversions ferroviàries.

Agrupar municipis i reorganitzar comarques, diputacions i vegueries i les seves competències seria lògic. De fet, els països que ens volten com França o el Regne Unit van fer-ho ja fa molts anys, però aquí el darrer intent va ser el fracassat Informe Roca de l’any 2000. Entre tants electes que ocupen tants càrrecs no s’han posat d’acord, ni sembla que tinguin intenció de fer-ho, mentre malbaratem un munt de recursos en aquest absurd entramat organitzatiu. I això no és culpa de Madrid.