No tenim petroli. Ni ganes?

Jordi Pujol va assenyalar fa anys que Catalunya és un país escàs de riqueses naturals com el petroli, «però té la seva gent». La gent, amb voluntat i capacitat de treball, és la gran riquesa de Catalunya.

La laboriositat depèn més de les circumstàncies que d’una suposada genètica. Entorns diferents ens impulsen l’activitat actius o la indolència. A manca de petroli, penquem.

Catalunya no té petroli, però té sol i té vent. Si parlem de sol, brilla una mitjana de 2.700 hores l’any distribuïdes en tres-cents dies assolellats. Si parlem de vent, podem triar entre la tramuntana al nord, el mestral a les Terres de l’Ebre i la marinada tot al llarg de la costa.

Del vent se’n pot extreure energia elèctrica amb aerogeneradors, aquells gegants de tres braços que coronen serralades. Però la seva presència crea polèmica entre els defensors del paisatge. La idea de fer-ne una escampada mar endins de la badia de Roses ha provocat una forta reacció contrària que inclou els empresaris de l’hostaleria. Tenen por que la imatge espanti els turistes.

Del sol se n’extreu energia elèctrica amb les plaques fotovoltaiques, que necessiten hectàrees de terreny on instal·lar-se, i molts projectes tenen una mala recepció a les comarques afectades, sigui per la defensa del paisatge, sigui amb l’argument de no perdre encara més agricultura.

Aixequem obstacles al nostre «petroli», però no som els únics que gaudim de vent i sol; ni tan sols els que més. A l’Aragó, on abunden les grans extensions mig desèrtiques, han vist en les energies renovables una aposta de futur. Al sud de la península es multipliquen els camps solars. I el Magreb té un potencial il·limitat. Pel que fa al vent, hi ha un projecte internacional al mar del Nord que podria satisfer el consum elèctric de 300 milions de llars.

Per a Einstein sabem que tot és energia. La que no generem l’haurem de comprar als uns o als altres. Al sud ardent o al nord ventós. I pagar-la amb els diners del turisme que tampoc no volem.