Garantir els drets dels infants, una tasca de tots

Les normes de protecció de la infància no existien a principis del segle passat. L’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 1959 la Declaració dels Drets de l’Infant, un reconeixement dels drets dels nens i nenes a l’educació, al joc, a la salut i a un entorn que els protegeixi, i no va ser fins el 20 de novembre de 1989 que el mateix organisme va aprovar la Convenció dels Drets de la Infància. La història del reconeixement dels drets dels infants és, doncs, molt recent. Avui en dia, malgrat aquest reconeixement explícit, sovint aquests drets continuen vulnerant-se en molts països que van aprovar el tractat.

En aquest tema s’hi evidencia una gran contradicció i una manca de justícia social: ens omplim la boca dient que el futur és a les mans dels infants, però no tots els nens i nenes tindran les mateixes oportunitats. A Catalunya, l’índex de pobresa infantil se situa per sobre del 28% i el d’abandonament prematur dels estudis és superior al 16%. Garantir el benestar físic i l’evolució psicològica dels infants continua excessivament relegat a la responsabilitat de famílies o tutors, i no hauria de ser així. Un professor que vaig tenir a la universitat comentava que els fills i filles no són dels pares i mares sinó de la societat. Si aquest fos realment l’enfocament predominant, hi hauria més corresponsabilitat de tots els agents de la comunitat (família, escola, salut, habitatge, treball, lleure) i es faria realitat el proverbi africà que diu que per educar un nen o nena cal la contribució de tota la tribu.

Un infant no és un projecte de futur, és un ésser viu en desenvolupament i tenim l’obligació de garantir els seus drets. Però és impossible fer-ho sense tenir en compte el context que viu. No podem aïllar els drets de l’infant dels de les seves famílies o tutors. La teoria de la piràmide de Maslow identifica que les primeres necessitats que tendim a cobrir els éssers humans són les de caràcter fisiològic (respirar, menjar, dormir); i després les referents a seguretat (treball, salut, protecció); afiliació (estimació, afecte); reconeixement (respecte, confiança, èxit) i, per últim, les d’autorealització (és a dir, el desenvolupament moral i creatiu).

Si no podem garantir que l’infant tingui un habitatge digne, si no disposa d’un lloc on jugar o fer els deures, si no té assegurat el dret a la intimitat, com és possible llavors que pugui desenvolupar tot el seu potencial moral i creatiu?

D’altra banda, parlem de fomentar els hàbits saludables de la infància en aspectes com alimentació, activitat física, higiene de la son o salut física i emocional, però fer realitat aquests hàbits tampoc és a l’abast de tota la població: és més econòmic menjar aliments processats que no verdures i fruites; en els nuclis urbans és complicat garantir la pràctica de l’activitat física perquè manquen espais públics on els infants puguin jugar amb seguretat; podem garantir la prevenció en la salut física però és més difícil tenir recursos per assegurar la salut emocional o psicològica; finalment, tampoc és fàcil promoure una bona higiene del son si no es té un habitatge en condicions.

Vivim en una societat complexa i global, però no podem despersonalitzar determinats problemes. Darrera de cada abandonament escolar, de cada desnonament, de cada manca de protecció i seguretat hi ha històries personals. No ens podem quedar en les xifres i en les estadístiques: cal reivindicar i treballar per la millora de les condicions i oportunitats de tots els infants. És el seu dret i també la nostra obligació.