L’aigua cau del cel

I a la terra la canalitzen els rius i al subsol la retenen els aqüífers. Els rius han estat llocs privilegiats en el quals s’ha desenvolupat la humanitat, i una de les més reeixides habilitats humanes ha estat aprendre a canalitzar-la per garantir la seva disponibilitat quan els capricis del cel ens la racionen. Què ens han de dir als manresans, que n’hem fet festa grossa de la gran obra medieval que encara avui ens la porta a la ciutat i als nostres camps. Els nostres rius, a més de regar els camps, van moure les primeres fàbriques que van posar-nos a l’era industrial en multiplicar la força de treball dels artesans.

En aquesta modernitat, el coneixement científic, esdevingut tecnologia per a l’augment dels beneficis, ha desenvolupat formes d’aprofitament dels rius, els embassaments, que són reserves d’aigua i centrals de generació d’electricitat.

Amb l’electricitat, la tecnologia ha permès bombar l’aigua per regar extensions de terra que es troben molt allunyades dels rius. I d’aquesta forma, ajudats per una altra font energètica que fins fa poc a resultat barata, el petroli, l’agricultura ha esdevingut un negoci per portar productes alimentaris a zones molt allunyades dels rius. A partir d’aquest moment la producció industrial i l’agricultura, també industrial, consumeixen la major part de l’aigua que cau del cel.

Aquest procés d’industrialització de l’agricultura ha comportat la desaparició de moltes explotacions agrícoles tradicionals, els que abans coneixíem com a pagesos, mentre que el negoci agrícola que consumeix aigua, impulsat per grans obres públiques, es «beu» el 72% de l’aigua dolça disponible (el 82% a Espanya) i es dedica fonamentalment a fer cultius per a l’exportació i per alimentar animals, dels quals també s’exporta la major part de la seva carn.

La sequera, anunciada pels científics des de fa més de 20 anys, com una inevitable conseqüència de l’escalfament global, que ens està afectant molt més ràpidament als països mediterranis, no ha impedit l’impuls de les administracions al creixement de les extensions de regadiu arreu de la península, fins i tot a base d’explotacions il·legals dels aqüífers i de la contaminació dels mateixos per la ramaderia intensiva (purins).

Per cert, dit sigui de passada, importem més del 60% dels productes agrícoles necessaris per alimentar-nos, i no parlem de kiwis o altres productes exòtics, el gruix són cereals per fer pa o cigrons que es cultiven amb aigua que cau del cel.

Per la tecnologia resulta fàcil fer previsions estadístiques de disponibilitat d’aigua que permeten quadrar els balanços de costos dels negocis que en depenen, però quan fallen les prediccions, es recorre a l’administració per socialitzar les pèrdues. Estem en aquesta situació.

Aquesta és la raó profunda de la situació «d‘excepcionalitat» de sequera. Els grans negocis agrícoles i ramaders eixugaran pèrdues amb diner públic, (com va passar amb els bancs) mentre les petites explotacions seguiran fent rogatives perquè l’aigua torni a caure del cel. I els científics que anuncien sequeres i denuncien davant del Congrés la inacció climàtica, els volen posar a la presó.