I ara, castellano

Catalunya va tenir la sort immensa de comptar durant la transició amb unes esquerres que van creure fermament en la idea d’un sol poble i van adoptar el català com a llengua de comunicació política. Malauradament, els temps han anat canviant, i van canviar del tot el dia que Ciudadanos va començar a utilitzar el castellà per identificar-se com un partit de representació ètnica (ho sento, aquest és el terme que s’utilitza internacionalment en aquests casos), i va arrossegar al seu darrere el PP i, lamentablement, també, en part, el PSC. En realitat, aquest diferenciament ètnic no té res d’estrany. És el que passa als països bàltics amb el rus, per posar només un exemple. Però és una gran llàstima, perquè a Catalunya ens n’havíem escapat. I té un punt de ridícul quan candidats absolutament catalanoparlants, de cop i volta, al mig d’un debat, es passen al castellà. Resulta postís, calculat, tàctic, fals. És així quan ho fa Salvador Illa, per exemple, i és particularment espectacular quan ho fa Anna Grau, amb tota la seva gesticulació narcisista i amb un accent de Girona que esgarrifa. Si jo fos un dels clients a qui volen vendre el producte tindria la sensació que em prenen per ruc. Segur que donaria molta importància al respecte a la meva llengua, però voldria, sobretot, gent autèntica, i que no em donin peixet.