Un puntal de Prensa Ibérica

"Una manotada dura, un cop gelat, una destralada invisible i homicida, una empenta brutal t’ha derrocat"

He buscat refugi en les paraules de Miguel Hernández per a emmarcar l’esquinçador impacte de la notícia que ahir, dilluns, va recórrer l’espina dorsal de Prensa Ibérica i va tenyir de tristesa les pàgines d’aquest grup editorial al qual , amb tant de lliurament com talent, va dedicar gran part de la seva vida. Més enllà dels temors que ens inspirava l’estat del Guillermo en les últimes setmanes, entre la seva gent, ens transferíem els uns als altres l’esperança com un acte de voluntat. La commoció elèctrica de dilluns ens va arrencar d’arrel la companyia d’un amic entranyable i un company exemplar, la petjada del qual, en l’àmbit íntim i en el professional, seria impossible d’esborrar en el cas que ho desitgéssim així, que no és al cas. El rastre que la peripècia humana i professional del nostre amic ha deixat en vida sorprèn per la seva riquesa humana, el seu vigor intel·lectual i la lleialtat als seus principis vitals. Va ser tot un exemple de coherència i de constància en els seus valors.

Vaig conèixer el Guillermo fa ara quaranta anys. Eren els temps fundacionals del gran projecte d’expansió del grup editorial que liderava Javier Moll . Assentada la seva sòlida presència a les illes a través de Prensa Canaria, Javier Moll –un editor de raça i un emprenedor nat– sense necessitat de llibres de cavalleria va imaginar -a l’estil cervantí– una aventura editorial ambiciosa, atractiva i complexa com la irrupció de Prensa Canaria, aviat esdevinguda Prensa Ibérica, en diferents punts de la geografia peninsular, primer amb l’adquisició de tres diaris dels extints mitjans de comunicació de l’Estat i, de seguida, amb la creació de noves capçaleres. Al cap de poc temps, Editorial Prensa Ibérica es va convertir en el grup de premsa revelació del panorama periodístic espanyol.

Va ser precisament en aquelles primeres jornades de l’impuls expansionista del grup quan vaig travar coneixement i amistat amb el Guillermo, el destacat lloctinent de l’«estat major» de Javier Moll, una guàrdia pretoriana, escassa en nombre però sobrada de qualitats, amb la qual es va planificar i va executar l’adquisició, primer, dels diaris estatals i el creixement que, ràpidament, va propiciar la política «de fundacions» i va omplir de banderetes el mapa editorial espanyol. Va ser un temps agitat, una aventura empresarial arriscada, sense padrins, amb tanta vocació i autenticitat en els seus impulsors que els professionals que s’hi van anar incorporant, a tots els nivells, van demostrar una identificació, més enllà de la part contractual, amb el projecte i les seves capçaleres. I en la concepció i desenvolupament d’aquesta epopeia expansionista va tenir un importantíssim paper, braç a braç amb Javier Moll, el personatge a qui acomiadem en aquestes hores amargues, perquè el Guillermo va ser per als seus editors –Arantza i Javier– una referència segura i un col·laborador molt pròxim i de radical lleialtat. El Guillermo era l’«històric» per naturalesa en aquesta empresa editorial que ja té una llarga història. Hi va navegar el Guillermo, com confessava, amb una enorme felicitat interior perquè, com a periodista vocacional, s’identificava totalment amb el projecte i, a més, la certesa professional s’acompanyava d’un respecte i una amistat –que era, certament, recíproca– amb el Javier, l’Arantza i la seva família.

Des del principi de la nostra relació, vaig advertir en el Guillermo les qualitats que com a ésser humà admiràvem els que gaudim de la seva amistat. A més de les bases de la seva saviesa periodística, com a directiu i com a escriptor de periòdics, un il·lustrat brillant i profund, era un home d’una cultura àmplia en la qual destacava la seva meitat espiritual, la música que conreava amb passió, amb la «mala consciència» de no haver pogut prestar-li més dedicació. L’art formava part de la seva vida i de les seves «febleses» intel-lectuals.

Com a persona, el Guillermo no defraudava la seva gent. Va saber superar, amb enteresa, les ferides del destí i es va lliurar als seus afectes i a l’amistat de manera irreprotxable. Estimava els seus, la Mary, l’Amalia i la Carmen, « les seves tres noies» com ell les anomenava, amb un afecte sense límits. A elles, tan estimades, se’ls obre ara el camí de rememorar el temps feliç viscut amb ell. Als seus amics, orgullosos d’haver compartit molts anys de la seva vida gaudint del seu afecte, de les nostres complicitats i coincidències, ens queda el refugi d’evocar els bons temps, els seus somriures, les seves abraçades i aquest «hola, germà» que humiteja ara la meva mirada. Descansa en pau, amic.