Jo vull ser assessor

Segurament el dia d’avui (l’anomenada jornada de reflexió) és un dels residus més tronats de l’arquitectura electoral en vigor. Després de quinze dies de bombardeig constant d’eslògans i les bústies plenes de paperassa de colors, ara tenim vint-i-quatre hores on ningú pot demanar el vot. Els fanals segueixen plens de cartells i alguns dels pamflets de tots colors ja són als contenidors blaus de reciclatge de paper.

Quasi sempre votem en diumenge. Per tant, el dissabte és el dia per reflexionar. És infantil. Als Estats Units es pot demanar el vot a la porta del col·legi electoral fins a l’últim minut. Aquí és il·legal. Avui llegirem candidats fent declaracions pretesament neutres, mostrant-se familiarment, anant amb bici o llegint un llibre sota una figuera. Com si tals accions no fossin missatges subliminals per influir en un dia que no toca segons els seus propis reglaments.

Reflexionant esperaré els resultats diumenge a la nit, somiant ser assessor. De la cosa pública. A la Diputació, si és possible. Els electes i els seus partits a partir de dilluns passaran de pacte a pacte. Primer el de l’Ajuntament i després el de la resta d’institucions públiques que tenen ben colonitzades des del principi de la democràcia. Tots ens parlen del bé comú, però el cert és que sobretot pactaran per assegurar-se els seus interessos, els partidaris i els personals.

Amb l’escrutini i l’aplicació de la llei d’Hondt, ells (els polítics) començaran els càlculs íntims per accedir a càrrecs (remunerats) i cooptar les places d’assessors (sense necessitat d’assessorar) corresponents a cada partit. Hi haurà baralles internes i sordes sobre qui es queda cada cadira. En molts casos amb sous de 60.000 euros o més. A vegades per no fer res, llevat de complementar o substituir salaris d’alcaldes o regidors. Aquests imports se sotmeten a l’escrutini popular i cal dissimular o amagar ingressos. Aquests imports de les menjadores històriques abans citades passen més desapercebudes. Polítics treballant pel partit o fent d’electes sense cobrar. Per compensar cobren de l’erari i estan alliberats al servei de les seves sigles.

No pretenc canviar reflexió per amargor, però provin d’accedir als portals de transparència d’aquests ens. Per llei hi figuren tots els sous. En alguns portals hi ha els noms dels receptors d’aquestes prebendes. Cobrant per fer entre res i poca cosa o bé per aturar la maquinària econòmica d’un país posant pegues burocràtiques o demorant decisions. El treball és un dret, però s’ha d’exercir treballant. I si ets un treballador públic, amb un bon sou, triennis, primes, complements i permisos, has de treballar pel bé públic.

Si em fan cas, recerquen i troben les dades digitals, posin al costat del teclat la seva nòmina i comparin-la. I demà vagi cap a l’urna creient que tot és culpa dels forasters, dels nouvinguts i dels receptors d’ajudes socials. La majoria no podran anar-hi. Els «d’aquí» tenim la fortuna de poder escollir entre acudir-hi o abstenir-nos. Seguiré reflexionant. Demà votaré per algú. Sens dubte. Però emprenyat també. Segur.