Vini Jr.

El que va passar aquest darrer cap de setmana amb el jugador Vinícius al camp de Mestalla no és, malauradament, cap novetat. Que jugadors, en aquest cas de futbol, siguin insultats pel color de la seva pell o d’altres per la seva suposada orientació sexual i en alguns casos fins i tot per les seves idees polítiques és, lamentablement, habitual. Que els fets passessin al camp del València em porta a records llunyans, concretament de l’any 1992. Mare de déu!, que ràpid passa el temps i, a la vegada, que poc canvien les coses! Aquell any, el València tenia d’entrenador Guus Hiddink i va fer aturar el partit contra el Getafe perquè una colla d’ultres portaven banderes amb l’esvàstica. L’actitud de l’holandès no va ser posar-se a insultar i fotre crits a la grada, ni posar-se les mans als cacauets com a signe de desaprovació, sinó que va fer aturar el partit i va assegurar que no continuaria si no es retiraven les banderes. Hiddink va donar una lliçó, ja que, més enllà de discursos i frases boniques, els gestos i les accions són necessàries. L’acció del Madrid davant dels atacs a un dels seus jugadors ha estat que el defensi un antic ultrasur anomenat Ochaita. Paradoxes de la vida: un negre és insultat i vexat pel color de la seva pell i surt en la seva defensa un neonazi. I per què el defensa? doncs perquè és un jugador del seu equip, del Reial Madrid. És la seva mercaderia la que defensarà mentre els resultats acompanyin. El camp del Barça també ha tingut actituds racistes amb jugadors negres d’altres equips, però mai amb els propis (si juguen bé, és clar). La selecció francesa és plena de jugadors francesos, nascuts a França, però de pell negra. Si els resultats acompanyen són els millors, si perden (com va passar en aquest darrer Mundial) el primer que reben tots, inclòs el meravellós Mbappé, són insults racistes.

Tot el meu suport a Vinícius, malgrat que jugui a l’equip que sempre desitjo que perdi (gràcies Manchester City), però penso que, malgrat la seva joventut, és un noi, no m’atreveixo a dir-li nen, que, malgrat la muntanya de diners que cobra, està molt mal (o gens) assessorat, com la majoria d’esportistes professionals que són maltractats. A en Vini Jr li diria que fes un pas endavant, que passés del discurs de la queixa al de la reivindicació i que sigui la veu dels milers de conciutadans aquí i al seu propi país, Brasil. I al món. Que faci com en Colin Kaepernick, que va deixar de posar-se dret quan sonava l’himne americà, un gest que, malgrat va rebre crítiques duríssimes, també va aconseguir molts suports (tot i que suaus). Recordem que es va generar un debat a l’NBA sobre si aturar els play-off, però malauradament no va passar, tot i que és un esport on la presència de jugadors no blancs és majoritària. Però que en siguin més no vol dir que no hi hagi racisme. Kaepernick va pagar un preu altíssim (fa més de 5 anys que no el contracta cap equip). Però cal que tots aquells i aquelles que poden se signifiquin, es revelin d’alguna manera. Mentre permetin ser tractats com a coses, continuaran faltant-nos molts Kaepernick i sobrant-nos els Ochaita de torn.