Hi érem i hi som

Em pensava que era una fake news. Encara no havíem ni començat a pair els resultats de diumenge, ni havíem tingut temps d’acabar de felicitar els companys que tornaran a ser regidors ni de donar ànims als que no havien sortit escollits, que va saltar la notícia que Pedro Sánchez convocava eleccions pel 23 de juliol. Reconec que ha estat hàbil. La castanya del PSOE a les municipals i autonòmiques ja és una pantalla passada. Canvi de xip i de cap a les generals. I què hi hem d’anar a fer a Madrid els «indepes»? El que és segur és que no hi hem anar a apuntalar el govern de torn. Sigui quin sigui. No podem tornar a caure en el parany de «si tu no hi vas, ells tornen». Aquesta sonsònia ja ens la sabem. I ja cansa. Com diu el president Puigdemont en un tuit: «Alerta, doncs, amb el retorn del clàssic de cada temporada (’aturem la dreta!’). No ens hi deixem arrossegar, perquè la funció de l’independentisme no és salvar Espanya de la seva dreta. És salvar Catalunya d’aquesta Espanya on el franquisme perviu a totes les seves estructures, començant pel rei i acabant per la guàrdia civil. (...) Votar esquerra espanyola amb la creença que així s’atura la dreta és d’una ingenuïtat colossal.» Aquests dies s’està parlant molt dels motius de la gran abstenció del vot independentista. Sí; és veritat que triàvem alcalde o alcaldessa i que la independència no la proclamarem des dels ajuntaments; però em sembla tan obvi que no es pot desvincular una cosa de l’altra, que fins i tot em sembla sobrer d’escriure-ho. En conec a més d’un i a més de dos que van votar en clau de país. I van fer vot nul, en blanc o abstenció. I no han pas deixat de ser independentistes. És per això, per estrany que pugui semblar, que a mí aquesta abstenció em dóna esperança. Hem de tornar a prendre la iniciativa i recuperar l’autoestima. Prou d’anar a remolc! Que hem fet coses molt ben fetes, carai! Onzes de setembre multitudinaris, una cadena humana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, omplir les urnes de l’1 d’octubre amb més de dos milions de vots i una aturada de país el 3. I penjar llaços grocs a arreu, i samarretes de tots colors amb lemes per triar i remenar, i donatius per a les caixes de solidaritat , i cantar i tocar música per a la llibertat, i desitjar –vespre rere vespre i mentre va durar el maleït empresonament– bona nit als nostres presos (Joan: aquest país té un deute etern amb tu. Moltes gràcies per la teva perseverança i tenacitat. Impagables!). I un munt d’iniciatives més que han mantingut aquest país nostre viu i valent. I convençut i determinat. Encara estem una mica estabornits, sí. La repressió ha estat ferotge i no sembla que vulgui afluixar. I és per això que nosaltres tampoc podem parar de plantar-hi cara. Perquè si ens desanimem i ho deixem córrer, estem perduts. Encara queden dies per tornar a anar a votar. Pensem en els resultats del 28 de maig i traiem-ne conclusions. Si us plau, siguem capaços d’establir un nou full de ruta que ens retorni l’esperança i la il·lusió. Perquè la gent hi és. Hi som.