Messi diu adeu (de fet, no)

Veia com els jugadors del Manchester City es llançaven una vegada i una altra contra el Reial Madrid com una manada de llops famolencs, corrent com lladres i desplegant el seu enorme talent amb la força física d’un escamot d’apatxes enbogits i pensava: ¿i si això és el futbol d’aquesta dècada, Messi ha de tornar al Barça? ¿A caminar esperant que li passin la pilota? Vaig pensar més o menys el mateix veient com el Barça femení guanyava la Champions a base de lluita, de velocitat de cames, de qualitat i de fam de victòria. ¿Aquest podria ser l’esperit d’un Barça amb Messi? Ja no tindrem ocasió de comprovar-ho, perquè la bombolla del seu retorn al Barça ha petat i ell ja està buscant mobles per instal·lar-se a Miami, però em sembla que els fets ens diuen que no.

En el debat sobre si el retorn de Messi era bo per al Barça jugo amb avantatge, perquè el 2019, després del 0-4 de Liverpool, ja vaig escriure que era el moment de vendre’l. I vaig insistir-hi després del 2-8 del Bayern, el 2020. S’hagués pogut ingressar una fortuna per reconstruir l’equip abans que la superestrella es convertís en un obstacle per a la renovació d’un equip envellit. Ara, aquell jugador que ens va meravellar amb un futbol marcià, estratosfèric, mai vist, ja només tindria lloc en l’equip que ha de ser el nou Barça si acceptés sortir al minut 70 o si adoptés un rol diferent que caldria inventar, cosa que hipotecaria l’evolució de l’equip i dificultaria la cohesió del vestidor.

Avui, en el futbol que guanya Champions han de córrer 10. O sigui que Messi a Miami és una bona notícia, tot i que sap greu que digui adeu definitivament. Euuhm, adeu? Ben pensat, adeu, així, en català, no ho ha dit mai. Ni això ni bon dia ni cap altra cosa. Ara ja segur que no ho farà.