Entendre l’ultra

Deia ahir que l’onada ultra post 28-M pot mobilitzar els progressistes el 23-J, o els pot deixar perplexos fins a paralitzar-los. Contra la confusió no hi ha millor antídot que la comprensió, i tenim la sort que la pulsió autoritarista de les democràcies és un fenomen molt estudiat. Sense anar més lluny, tenim el magnífic treball del manresà Adam Majó («Set de mal. Desxifrant el feixisme») i podem recórrer als clàssics de Hannah Arendt, entre d’altres. Pel seu enfocament europeu i per la singularitat biogràfica de l’autora és interessant Anne Applebaum, filla de jueus conservadors, guanyadora del Pulitzer, enemiga declarada dels règims d’Hongria i Polònia i casada amb un membre de l’establishment polític polonès. El seu resum de per què sedueix l’autoritarisme («El ocaso de la democracia») és que, en les societats consolidades, hi ha sectors molt amplis als quals la complexitat els disgusta, els pertorba; se senten còmodes quan poden comprendre el seu entorn aplicant-hi esquemes simples, coneguts, i neguitegen quan es multiplica la diversitat i al seu entorn hi ha gent molt diferent i valors discrepants. Aquesta gent paeix malament un canvi demogràfic ràpid com el que estem vivint i el tomb cultural que, en les democràcies avançades, està posant de potes enlaire les convencions sobre el paper de les dones, sobre els privilegis dels homes, i sobre el que significa el gènere de les persones, avui en procés de desconstrucció accelerada. Tant desordre els provoca una barreja de por i irritació. I quan algú els diu que els entén, que tenen raó, que comparteix el seu mal humor i que està disposat a tornar a posar les coses al seu lloc restituint l’ordre que fa gran la pàtria, se li tiren als peus. I si, a més, la globalització els ha empobrit i els promet revenja, el seguiran fins a la fi del món.