Àvies a 20 dòlars/hora

El mes passat es va publicar a molts mitjans de comunicació el cas d’una jove nord-americana de 28 anys que protestava perquè la seva mare es negava a tenir cura del seu nadó si no li pagava 20 dòlars/hora. Buscant l’origen d’aquesta informació, que s’ha fet viral ara, m’ha estranyat veure que la notícia no era d’actualitat, ja que el text original d’aquesta queixa de l’Erika va ser publicat el juny de l’any passat a la xarxa Reddit.

Per resumir la situació, l’Erika és una jove que s’havia de reincorporar a la feina i demanava a la seva mare de 64 anys que li cuidés el seu fillet. Aquesta es va negar inicialment dient que era massa gran i que ja havia cuidat els seus fills, però quan la filla li va explicar la seva situació econòmica, va accedir a fer-ho sempre que li pagués 20 dòlars/hora, afegint que també li cobraria despeses pels retards, que no aniria a casa de la filla a cuidar-lo i que li havia de proporcionar el seient per al cotxe, el cotxet, els biberons...

L’Erika vivia en parella. Cobrava 55.000 dòlars anuals, encara que tenia un deute de 39.000 dòlars d’un préstec estudiantil i un altre de 20.000 dòlars, entre les targetes de crèdit, préstec del cotxe i un deute mèdic. El seu company guanyava menys que ella, uns 36.000 dòlars anuals, i en devia 5.000 de la targeta de crèdit. Vivien en un pis d’una habitació i volien estalviar per poder-se traslladar, passat un parell d’anys, a un pis amb dues habitacions.

Després d’explicar que estava pendent d’inscriure el seu fill en una guarderia, atès que li sortiria més barata, acabava demanant, estranyada, si era d’idiota demanar a la seva mare, que estava tot el dia a casa mirant la televisió i sols feia els àpats, que cuidés gratuïtament del seu nadó, mentre ella i la seva parella intentaven arreglar les seves finances.

A finals del 2020 també es va fer públic un cas similar, en el qual una àvia australiana demanava a la seva filla 12 dòlars/hora, argumentant que ella treballava i que tenia una vida pròpia. Ambdós casos van ser notícia perquè no és habitual que la gent gran demani compensació per la seva dedicació, ja que socialment se la considera obligada a fer-ho de forma desinteressada, encara que hagin de deixar de banda una part important de la seva vida.

En el cas de l’Erika considero que, amb el seu egoisme, no sols es creu tenir el dret de valorar les activitats de la seva mare, sinó que, a més, la vol obligar a contribuir desinteressadament per arreglar la seva situació financera, que és producte de les seves decisions: la jornada laboral, el ritme de vida, tenir un fill... i n’ha d’assumir les conseqüències.

Crec, doncs, adequada la postura de l’àvia, perquè una cosa és recolzar els fills i l’altre és caure en el perill de patir la síndrome dels avis esclaus, que és una malaltia greu que genera una sobrecàrrega física i emocional a la gent gran, quan no és capaç de posar límits en la seva tasca de tenir cura dels nets.