Les coses bones

Fa quinze anys que soc mare i no en volia ser. O això és el que em semblava. M’hi vaig resistir fins que una mort ho va canviar tot. Necessitat, buit, por de trencar la baula d’una cadena, ganes de viure molt, de viure més, de no penedir-me de no haver-ho fet. No he idealitzat la procreació ni tampoc la no procreació, ni ara ni abans. Soc una conversa i empatitzo amb les mares i les no mares. Que cadascuna faci el que vulgui, només cal intentar fer el màxim de bé el que sigui. Recordo la calor. I una revetlla de Sant Joan estranya. I un cos nou per fora i per dins, sobretot per dins. El meu cos refet i el d’un altre fent-se. I nits llargues. Mai havia tocat la vida amb les mans. Ser mare és submergir-se sota l’aigua i aprendre a respirar com un peix. La casa s’infla sobtadament, com la panxa, i hi ha tanta pressió que tems que les parets i les persianes esclatin. I que el cor hi vagi al darrere. I el plor, també. Perquè la intensitat absoluta és sentir-ho tot, en quantitats desorbitades i al mateix moment. I jo no sé què hauria passat si no m’hagués passat. Potser m’hauria ofegat. O hauria volat ben amunt. La meva vida seria una altra, més meva que no pas ara. I hauria dormit més nit senceres, d’això n’estic segura. Però vaig decidir que sí i demà inflaré globus per celebrar un aniversari com si fos el meu.

Fa quinze anys que tinc una prioritat i no soc jo. Continuo fent-me les mateixes preguntes i hi ha respostes que se’n van, que salten de generació en generació buscant un lloc, una cadira. I lamento que aquella criatura perfecta tingui les meves pors i admiro la seva humanitat. Jo només volia que fos una bona persona i s’està convertint en la millor persona que conec. I la meva mare s’enfadarà per aquesta afirmació i em trucarà per renyar-me, perquè les mares estan autoritzades a renyar les filles sempre que vulguin. Em dirà que el meu segon fill també és una criatura extraordinària, com si jo no ho sabés. Però avui discrimino i parlo del primer, perquè el primer va al davant i perquè el primer passa a ser el segon quan arriba el segon, i l’ordre natural de les coses es capgira i tremola.

La meva mare em llegeix cada dissabte i encara compartim un grapat de preguntes sense respostes. El meu fill gran, en canvi, ho fa ben poques vegades. I espero que avui no s’hi atreveixi perquè es moriria de vergonya. És per a ell –i per al seu germà, és clar– que vull ser mirall de les coses bones. Per això li esquivo la mirada quan dubto del món al qual l’he dut perquè vull que el got que li ofereixo estigui sempre mig ple i ensenyar-li a omplir-lo quan no ho estigui.