Sumar no és suficient

Fa algunes setmanes (Regió7 del 20 d’abril) en aquesta mateixa columna d’opinió, vaig escriure sobre la necessitat de reagrupar la sopa de sigles en que s’havia convertit l’espai polític a l’esquerra del PSOE, per tal d’articular un projecte polític que faci possible frenar la marea reaccionària que s’està aixecant a tota Europa i que a l’estat espanyol te la seva concreció en la inquietant suma de la dreta extrema i l’extrema dreta representada pel Partit Popular i Vox.

Amb penes i treballs aquest reagrupament s’ha produït al voltant del Moviment Sumar que lidera Yolanda Díaz. Després d’una negociació agònica amb Podemos, la coalició electoral ha aconseguit quallar i començar a caminar. S’ha complert així la condició necessària per continuar aprofundint en les polítiques de millora social impulsades en aquesta darrera legislatura: significatiu augment del salari mínim, reforma laboral que ha provocat una millora espectacular en el fins ara precari mercat laboral, reforma de les pensions per garantir el seu poder adquisitiu i la seva sostenibilitat futura i totes les polítiques posades en marxa com a resposta als efectes de les successives crisis. En aquest sentit, es pot dir que Sumar és un projecte polític format per persones que, sota diverses sigles i en diferents territoris, han demostrat que saben governar.

Em temo, però, que aquesta condició necessària no serà una condició suficient. Existeixen riscos que poden afeblir l’atractiu electoral del projecte Sumar. Alguns d’ells són interns, com a conseqüència de les contradiccions que pot provocar la forma a correcuita com s’ha tingut que articular la confluència de moltes cultures i interessos polítics diversos, degut a la convocatòria precipitada de les eleccions. Posar d’acord a una quinzena d’organitzacions polítiques és una feina de molta complexitat i que, per força, ha de deixar serrells pendents que poden provocar friccions internes que seran ràpidament captades i amplificades pels mitjans de comunicació al servei de la dreta espanyola, inclosa la catalana. A l’interior de Sumar, ara toca organitzar-se, evitar el soroll, canalitzar les diferències i trobar la manera de conviure amb elles.

Tampoc serà fàcil vèncer l’onada de por i malestar que amara la societat espanyola. Després de quinze anys de crisi successives (crisi financera del 2008, polítiques d’austeritat, Covid, guerra d’Ucraïna, inflació, crisi climàtica...) el pessimisme s’ha instal·lat en amplies capes de la societat, ha activitat els reflexes immobilistes de les classes populars i ha desmobilitzat els sectors progressistes. En aquesta escenari, no n’hi haurà prou amb agitar la por a la dreta. Fa falta reconstruir l’esperança amb propostes polítiques lligades al problemes quotidians actuals (habitatge, inflació, serveis públics...) i de les properes generacions (crisi energètica, canvi climàtic, sostenibilitat de les pensions...). En definitiva, es necessari que la política connecti amb les experiències, les dificultats, les pors i també el somnis del present . Sumar te el repte de construir, en poc més d’unes setmanes, una estat d’ànim social que convidi a la gent a anar a votar i fer-ho a favor de la democràcia, la igualtat i la llibertat.