El dia que vaig veure LuIs Ocaña a Manresa

Imaginava l’altre dia un exercici fàcil de fer i segur que molt més interessant que jugar al solitari: entrevistar-se a un mateix. És tan fàcil com agafar qualsevol d’aquells qüestionaris que podem trobar a un diari o a una revista, posar-nos en el lloc de la persona entrevistada i contestar nosaltres les preguntes que li fan a ella. Pensava això llegint sobre algú que va ser un ídol de la meva adolescència. I recordant-me d’ell se’m va acudir quina seria la meva resposta a la pregunta «quins eren els teus ídols d’infància o de joventut?». Rumiant-hi me’n van venir tres al cap: Walt Disney, Félix Rodríguez de la Fuente... i un tercer que va ser el que em va dur a fer aquella reflexió, el ciclista Luis Ocaña.

Començava el Tour de França i una crònica explicava que l’etapa del dia anterior havia sortit de Mont de Marsan, el poble on havia residit Luis Ocaña, nascut a Priego (Conca), que va passar la major part de la seva vida a França i que se sentia un foraster als dos països. Es commemorava el 50è aniversari de la seva victòria al Tour del 1973, dos anys després de la caiguda que va patir al del 71 en el seu duel amb Eddy Merckx i que el va obligar a abandonar. Llegint aquella crònica vaig estar pensant en la passió amb què vaig viure aquells dos Tours en els que ell va ser el gran protagonista, dos estius memorables enganxat a la tele. Tan allunyat com he estat sempre de qualsevol passió esportiva, mai més he tornat a sentir una expectació com aquella. Després he pensat que em deuria moure més la seva gesta humana que no pas la seva faceta esportiva. Perquè, malgrat la brillantor d’aquella victòria al Tour del 73, Luis Ocaña, fill d’un represaliat republicà, va ser un perdedor tota la seva vida, i en molts camps. Ho va ser fins que el 19 de maig del 1994 es va disparar un tret i va deixar aquest món sense dir adeu a ningú.

En un any que no puc determinar (ni tan sols puc recordar si era abans o després del 73) i en una prova que tampoc sabria dir si era una Vuelta a Espanya o una Volta a Catalunya, en una arribada al Passeig de Manresa vaig veure Luis Ocaña en persona. El recordo a punt de pujar a un Dotge Dart negre com si fos una estrella, que ho era, i em veig a mi demanant-li il·lusionat un autògraf que em va signar en un fullet de bloc: un traç curt en diagonal amb unes lletres menudes al damunt. Un autògraf que guardo tan ben guardat, que sé que quan no el busqui em sortirà. Em retornarà el record d’aquell dia que em vaig sentir l’home més feliç del món.