Massa vacances

Sento com una mare, asseguda en una terrassa de bar en companyia d’altres mares, es lamenta de les llargues vacances dels escolars. A casa no s’aguanten. Hi ha els casals d’estiu, però duren el que duren. Sort de la tele i els videojocs, encara que de vegades ni així. I al gran no li demanis que t’acompanyi a fer la compra o que tregui a passejar el gos. Fa massa calor, diu. És clar, com que es lleva a l’hora que canta el porc! No els demanis pas si tenen cap deure d’escola durant l’estiu. Si no en tenim durant el curs, per què n’hauríem de tenir per les vacances? De fet, millor, perquè encara ens tocaria el rebre a nosaltres. Però és que tot el dia estan nyec-nyec, barallant-se per tot i a tothora. Ni ganes de marxar uns dies de vacances et queden. Tot els fa mandra i tot els avorreix. L’home em diu que els he consentit massa. Com si no fossin fills seus, també. Ell rai que, amb l’excusa de la feina, treballa gairebé tot l’estiu. I durant els dies que som fora, de vacances, reclama que se’l deixi tranquil, necessita descansar. De fet, sembla més casat amb la feina que no pas amb mi. Oh, i és que amb els avis tampoc no s’hi pot comptar. Si almenys se’ls emportessin un parell de setmanetes a la platja amb ells. Com a mínim, al càmping jugarien amb altres nens i no estarien tocant els nassos tot el dia. Que si vull un gelat, un dònut...; ai ecs!, la piscina. No menjarien res més que macarrons i a cada plat s’hi aboquen mig pot de quètxup. Mig al plat, mig per damunt. Rentadora diària. Són horrorosos. Digueu-me mala mare, però com menys els veig, més me’ls estimo. D’una banda, penso que amb un mes de vacances n’hi hauria ben bé prou. Almenys per a ells. De l’altra, això voldria dir que el curs començaria abans i jo, us seré molt sincera, m’estimo més aguantar els meus que els dels altres.