La salut mental, davant de tot

Ricky Rubio ha anunciat que s’agafa una pausa per cuidar la seva salut mental. En algunes entrevistes prèvies al Mundial, Aitana Bonmatí ha parlat sense embuts de la importància d’anar al psicòleg. Simone Biles va deixar els Jocs de Tòquio a mig fer perquè ja no podia més. Michael Phelps, Naomi Osaka, Paula Badosa, Kevin Love, Andrés Iniesta... podríem escriure un nom rere l’altre en una llista que es va omplint d’esportistes d’elit que han fet públics en els darrers anys els seus quadres d’ansietat, depressions i la incapacitat per fer front a les exigències del resultat i de l’escrutini públic. Convertit en una de les grans indústries de l’entreteniment, l’esport professional és també una gran trampa en la qual cauen atletes que els seguidors i els fans tenen en un pedestal. Fatalment, però, la constatació creixent de la necessitat de tenir cura de les malalties de la ment és contemporània del fenomen de l’odi que s’escampa sense pietat a través de les xarxes. La incapacitat d’empatitzar amb els altres ens porta a deshumanitzar-los, a creure que els podem insultar pel simple fet que ells juguen i nosaltres paguem una entrada (a vegades, ni això) per veure’ls. Seria molt interessant que la normalització a l’hora de parlar de salut mental anés acompanyada de la progressiva desaparició dels estadis i els pavellons de l’insult i la desqualificació. No tot s’hi val per animar el teu equip, i cada acció que facin les autoritats esportives i els clubs per frenar –i sancionar– les conductes insanes és benvinguda. Sobretot, però, com a ciutadans, hem de prendre consciència del valor de la convivència.