El dia que mori Jordi Pujol

Ovació per començar i ovació per acabar. Jordi Pujol, l’home destituït de tots els honors presidencials, castigat a l’ostracisme, processat i pendent de judici, evasor fiscal confés, l’home que sermonejava el país amb discursos morals mentre la seva família ocultava pasta a l’estranger i el seu partit es ficava al llit amb el Millet, l’home de qui els seguidors van renegar en un atac de pànic fins al punt de destruir un partit sistèmic; aquest home es presenta a Cuixà com un ancià en el crepuscle de la seva vida i és rebut amb un aplaudiment entusiasta; el seu pensament de sempre s’obre pas un moment enmig la boira de la vellesa i en rep un altre, i amb només quatre llambregades del que queda del Pujol-Pujol un públic d’indepes de tota mena es posa dempeus.

Tot seguit, Carles Puigdemont és encara més aclamat, però això és fàcil d’entendre. El que ens diu més coses sobre aquest país és l’onada de respecte, tendresa i enyorança que Pujol genera en segments molt importants de Catalunya, on la sensació que amb Pujol se n’ha fet un gra massa creix sense aturador a mesura que passa el temps i els fets que van portar a la seva condemna pública es van veient amb la perspectiva del que van fer els seus coetanis i es va sabent fins a quin punt la guerra contra el catalanisme era bruta i la mà que va destruir Pujol era negra. Veurem què passa amb el judici, però si Pujol morís avui no només generaria una gran onada de dol, sinó també un cert penediment col·lectiu. A Pujol li preocupa molt, més que cap altra cosa, com el veurà la història i què dirà el seu últim titular. A hores d’ara, sembla clar: dirà que sí, que el que va fer va ser imperdonable, però que, vist tot en conjunt, no n’hi havia per tant. Entre poc i massa.