Les clavegueres de les petrolieres

Fa dotze anys, l’estiu del 2011, apareixia a El Punt-Avui un article de Francesc Sanuy on disseccionava els moviments de palau en els darrers mesos del mandat de Zapatero. La privilegiada empresa Sacyr es movia per fer-se forta en el sector petrolier. El seu president, Luis del Rivero, ha estat sempre a l’entorn de les esferes de poder del bipartidisme espanyol. Primer amb les dretes a Múrcia, després fent-se íntim dels governants del PSOE, entre ells el senyor Taguas, home de confiança de ZP que va accedir a liderar la patronal de les obres públiques, controlada per Sacyr. En la trajectòria de Sacyr hi hagué l’intent d’apoderar-se del BBVA amb el suport del ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, per desplaçar la cúpula del PP amb Francisco González, que al seu torn havia desplaçat la burgesia basca de Neguri, al davant del Bilbao i el Vizcaya, abans de la fusió. Sacyr també va intentar quedar-se Eiffage; operació avortada pel Govern francès en detectar que la Moncloa subvencionava les grans empreses per tal que guanyessin les adjudicacions. Intervingué també en l’adjudicació de les obres d’ampliació del canal de Panamà. Amb aquesta operació Madri, va practicar l’omertà sobre el paradís fiscal panameny, on diverses veus situen importants capitals d’alts polítics espanyols i del rei, així com de l’entorn pujolista. Potser no és casualitat que, usant el símil del President, aquesta branca de l’arbre mai ha estat sotraguejada.

L’incident del 2011, però, va consistir en la maniobra de Sacyr, juntament amb la mexicana de petrolis Pemex, per donar un cop de timó a Repsol d’on controlaven el 29% del capital, amb la benedicció de ZP. El seu ministre Sebastián va deixar fer o abonar aquests moviments a la cúpula de l’oligarquia espanyola, que sempre acabaven amb el control madrileny o internacional. Una mica allò d’alemanya abans que catalana, que es va dir d’Endesa. Ja el 2000, Sacyr i La Caixa van acordar passar el 30% de Repsol a la petroliera russa Lukoil. O sigui, que un personatge procedent del negoci del totxo va acabar essent determinant en el món de l’energia. En el seu moment, Gas Natural Fenosa, presidida Salvador Gabarró, i Repsol, per Antoni Brufau, van demanar a la Comissió Nacional de l’Energia personar-se contra el pacte de Sacyr i Pemex a Repsol. Cal dir que, llavors, Repsol i La Caixa formaven el nucli accionarial de Gas Natural Fenosa i tenien un pacte parasocial per gestionar conjuntament un paquet d’accions equivalent al 68% (la petroliera amb el 31,21% i CaixaBank amb el 36,69%). El pacte Sacyr-Pemex, volia destituir Antoni Brufau com a president, i desinvertir a Gas Natural per fer front als deutes de la constructora de Luis del Rivero amb la banca espanyola.

Quins temps aquells, fa només 12 anys, on el debat era preservar o bé el domini del grup industrial de La Caixa en àrees del sector energètic espanyol, quan La Caixa encara tenia seu a Catalunya; o bé «l’espanyolitat» de Repsol, com reclamava Felipe González, davant l’eventualitat de l’entrada mexicana. Avui, La Caixa ja té la seu fora de Catalunya, i la darrera lluita ja no és per preservar la catalanitat, o fins i tot l’espanyolitat d’algunes d’aquestes companyies, sinó per preservar que estiguin dirigides per algun català, si més no de naixement.

Una derivada d’aquells embolics de fa 12 anys, fa dos mesos, l’hem coneguda per la Fiscalia Anticorrupció, que sol·licita penes de presó per als implicats en el cas Wine, el projecte d’espionatge encarregat presumptament per Repsol i CaixaBank al comissari jubilat José Manuel Villarejo precisament per actuar contra Luis del Rivero, president de Sacyr, que actuava al seu torn contra Brufau i Fainé. Aquests han quedat per ara exonerats i la fiscalia apunta als seus subalterns encarregats de la seguretat.

Villarejo apareix encausat, també, en un delicte d’apunyalament a la doctora Pinto per mandat de Javier López Madrid, conseller de Caja Madrid, implicat en el cas de les targetes black i en l’operació Lezo; famós quan es va saber que Letícia, la reina d’Espanya, li havia enviat missatges de suport, després d’haver estat encausat. Quants delictes més com aquests hi deu haver que no han sortit a la llum?

Les batalles pel poder oligàrquic, com a l’edat mitjana, poden ser cruentes. Algú s’hi pot jugar el físic o la presó. Els grans prohoms en solen sortir indemnes, però no sempre. Com fa pocs dies amb Prigojin, el 27 d’octubre del 1962, s’estavellava l’avió que transportava Enrico Mattei, a qui havien encarregat liquidar l’empresa pública italiana Agip, que controlava el petroli a Itàlia. En comptes d’això la va reforçar i la va aproximar als interessos algerians. I això no va ser tolerat pel grup de pressió de les grans petrolieres occidentals. El film El cas Mattei, de Francesco Rossi, ho explica.