Catalunya a la Lluna, ja!

Els informatius són mosaics de notícies que el lector organitza. Pot, per exemple, unir aquestes dues del mateix dia i país. La famosa: Una nau espacial de l’Índia es va posar amb èxit al pol sud de la Lluna, on es compta que hi hagi aigua congelada. La no tant divulgada: a l’Índia van morir 26 treballadors en l’enfonsament d’un pont en construcció. Màxima tecnologia i descura homicida a la democràcia més poblada del món.

Per què un Estat capaç de tal proesa tecnològica és incapaç de donar seguretat als operaris d’una obra pública ordinària? El lector podria preguntar-se amb raó si el govern indi no hauria de destinar al segon objectiu els milions que es gasta en passejar un artefacte pel nostre satèl·lit. Però resulta que la missió lunar li ha costat l’equivalent a setanta milions d’euros, que en termes relatius és ben poca cosa. En el darrer lliurament de la saga de pel·lícules Fast & Furious, per exemple, n’hi han gastat quasi cinc vegades més, i no l’ha vist tanta gent com la nau asiàtica.

Per setanta milions l’Índia ha meravellat el món sencer i s’ha penjat l’etiqueta de país d’avantguarda, malgrat que el seu PIB per càpita sigui inferior al de Bangladesh o al de la República del Congo. Un impacte publicitari equivalent a preus de mercat els hauria sortit infinitament més car. Per només mig cèntim d’euro per habitant (són 1.400 milions!) han quedat com els reis del mambo i han entrat al selecte club dels països allunats (els que han aterrat allà dalt).

A Catalunya els setanta milions equivalen a nou euros per càpita. Inundats d’entusiasme patriòtic ens semblaria baratíssim. I si l’Estat espanyol ho prohibís amb el sòlid argument de «què us heu pensat?». Llavors l’ANC buscaria inversors per fer un llançament privat, però quedaria molt lluny de l’objectiu i la ciclotímia sobiranista entraria en fase depressiva. Per tant, cal incloure l’operació «Rovelló a la Lluna» en la negociació de la investidura.

(S’admet la broma «els catalans ja hi som, a la Lluna»).