El nom de la cosa

Les coses no són immutables, i el seu nom encara menys. Però com que tendim a acostumar-nos a una manera determinada de designar allò que ens rodeja, i fins i tot desenvolupem un cert vincle afectiu amb aquestes denominacions (al capdavall, són una part del nostre món, i per tant de nosaltres mateixos) és normal que sovint els canvis en el nom de les coses resultin conflictius. Això està passant actualment a Berga de resultes de la decisió del Departament de Salut de la Generalitat de batejar com a «Hospital de Berga» el fins ara i des de temps medievals conegut com a Hospital Sant Bernabé. La ciutadania està dividida al respecte, i fins i tot es va organitzar una concentració de protesta la setmana passada.

El tema en si no em treu la son, però sí que tinc dues coses clares. Primera: els canvis en els nomenclàtors oficials (sigui de carrers, de serveis o d’institucions) sempre són una font de problemes i de despeses, per la qual cosa, si no hi ha una bona raó per fer-los, millor estalviar-se’ls. En el cas que ens ocupa, semblaria que la motivació darrere de la innovació terminològica és ideològica: la menció a un sant deu incomodar algú. Perquè si simplement es tractava de fer visible la nova etapa que s’ha iniciat amb l’assumpció de l’hospital per part de la Generalitat, mira que n’hi havia, de possibles aspectes a canviar i a millorar! I posats a aplicar una nova imatge corporativa, es podia haver fet adoptant un nou logo i colors corporatius, però conservant el nom tradicional de la institució.

Segona cosa que tinc clara: quan es volen fer canvis en les coses «de la gent», com és aquest cas (perquè la titularitat de l’hospital pot ser de la Generalitat –ja era hora!–, però la «propietat» és de la ciutadania), millor preguntar al poble: com sempre que hi ha opinions i arguments per a tots els gustos, el millor és que decideixin els afectats, ja sigui per la via dels fets (=la manera com es refereixen els berguedans al seu hospital) o a través d’una consulta, enlloc d’imposar-ho com a fets consumats des de «dalt». No fos cas que més endavant altres dirigents públics decidissin tornar a la fórmula de sempre (Sant Bernabé) i acabéssim marejant el personal. A més, no consta que ni tan sols la Generalitat hagués demanat l’opinió a l’Ajuntament de Berga o al Consell Comarcal (si es va fer, pregaríem a les institucions locals que ens informessin de la resposta que hi van donar).

Se’m dirà que no acabaríem mai si haguéssim de decidir-ho tot entre tots, i és veritat, però és igualment insà no consultar mai res. Davant de temes sensibles, ens hauríem d’acostumar a discutir i a votar més sovint, i no només en eleccions cada quatre anys. El problema és que el món públic (i en especial sectors com el sanitari o el de les universitats) té tendència a actuar des de la lògica del «nosaltres sabem el que et convé, ho fem, i encara gràcies si t’expliquem el per què». Doncs bé: la gent ja no accepta aquesta manera de fer paternalista. Vol dir-hi la seva, i hi té dret.