La guerra de les bandes

Aquell dissabte, el de la tarda de les cadires al Passeig de Manresa, era de vacances; les campanetes del WhatsApp van començar a sonar, havia promès no fer cas de cap andròmina digital, però, davant la por d’alguna urgència, vaig anar obrint els missatges, diferents procedències i mateix contingut, el vídeo viral de la baralla corria com si s’hagués proclamat la DUI.

Des de la distància, malgrat el deplorable espectacle, pensava que n’estem fent un gra massa, si bé és cert que, com altres ciutats, tenim un problema de bandes que som incapaços d’aturar. Les bandes fàcilment identificables que ocupen espais emblemàtics com la plaça de Neus Català, el pati del Casino o les cadires de la Rosita que serveixen de centre assembleari anant d’aquí cap allà; les formades per afinitat de procedència entre un jovent que, més que ser escolaritzat a Manresa, el que ha fet és fer servir el pati d’un sistema educatiu en fallida per fer-se forts. Per què s’haurien d’integrar si tenen els seus hàbitats separats, amb el castellà en tenen prou i amb els seus pares, que alguna cosa deuen tenir a veure amb aquests comportaments, ja hem practicat la política de no esperar cap inclusió cultural?; el problema ens espanta quan surten d’un entorn habitual i ens adonem que no han fet un esforç d’integració que, val a dir, tampoc els hi hem reclamat quan alguna cosa els hi hem donat.

També hi ha les bandes d’il·luminats, els que es pensen que amb uns agents ho resoldran, o els ineptes que no van saber afrontar el drama quan s’estava gestant i ara es queden descansats acusant els hereus del panorama que s’han trobat de no saber actuar. Ens preocupen poc les bandes de personatges unineuronals, altrament dits feixistes, l’única llei dels quals és la de perseguir a cop de garrotada immigrants, independentistes, persones LGTBI o qualsevol altre col·lectiu que consideren una desfeta social, posant més llenya al foc.

La conflictivitat no arriba només d’una banda i, a banda del concepte de delinquir que ha de ser punible per a qualsevol ciutadà, no ho resoldrem si tothom es tanca amb banda dins la seva zona de confort, pensant que la força dels seus els dona la raó.

No s’acaba publicant condemnes o declaracions alarmants en un país on el 32 % de menors té problemes de benestar emocional, això se’ns en va de les mans. Ja cal que comencem a unificar postures per aïllar radicalismes religiosos, polítics o socials; això no va de «multiculturalitats», va de respectar una cultura que hauria de ser la del país on vius, amb la llibertat de fer-ho o de marxar; i aquest país, com deia en Josep Pla, «és aquell on dic bon dia i em responen bon dia amb amabilitat». Ara mateix, més que la guerra de les cadires és la de les bandes la que ens ha de preocupar.