Límits humans o tecnològics?

Tigst Assefa és el nom esportiu de l’any. La fita aconseguida per l’atleta etíop el dia 24 passat a Berlín, quan va batre el rècord femení de marató amb un temps de 2 hores, 11 minuts i 53 segons, és difícilment extrapolable a qualsevol altre registre de la història. Va superar la marca anterior, la de la kenyana Brigid Kosgei, de dos minuts i onze segons, i va arribar a un límit humà impensable.

Per posar en context la gesta d’Assefa, el registre és 18 segons més ràpid que el que va obtenir el mític Abebe Bikila a la marató de Tòquio el 1964, quan va assolir la seva segona medalla d’or olímpica seguida i va batre el rècord del món. A la capital japonesa, Bikila anava calçat, no com quatre anys abans a Roma, quan no li va fer el pes cap de les sabatilles Adidas que li van ensenyar i va vèncer corrent descalç amb un temps de 2.15.16.

I són precisament les sabatilles el que ha fet parlar més del rècord d’Assefa. Justament Adidas ha revolucionat el mercat amb el calçat més lleuger del món, de 138 grams de pes i basat en plaques de carboni. Costen 500 euros i, contràriament al que s’ha dit, no són d’usar i llençar, però sí que s’aconsella no entrenar-se amb elles ja que poden provocar lesions. L’entrada del carboni en l’atletisme ha derivat en una temporada plena de rècords, sobretot en mig fons i fons, com els tres de la kenyana Faith Kipyegon i el dels 3.000 obstacles de l’etíop Lamecha Girma, entre d’altres. Es compara amb el neoprè en la natació, que va provocar molts rècords abans de ser prohibit. Val a dir que tots ells van ser batuts després, ja sense aquesta fibra. Parlar ara de dopatge tecnològic és agosarat i irrespectuós. El material ajuda, però l’evolució humana, tard o d’hora, és superior.