La injustícia del desordre (i al revés)

S’atribueix a l’escriptor alemany Goethe la frase «prefereixo la injustícia al desordre», convertida en tòpic argumental tant per adherir-s’hi com per atribuir-la críticament a l’adversari. De fet, l’autor de Werther va dir: «M’estimo més cometre una injustícia abans que suportar el desordre». El context era l’avalot d’una massa justiciera que pretenia linxar un saquejador i incendiari, però més enllà del fet puntual, la tesi profunda de la frase podria ser assumida amb més o menys maquillatge pels qui reclamen ma dura preventiva, de clatellot primer i preguntar després, contra els brètols i trinxeraires que alteren la pacífica convivència i ajuden a estendre la percepció d’inseguretat ciutadana.

L’asserció goethiana va ser refutada amb contundència pel gran Joan Fuster en l’entrada «ordre» del seu Diccionari per a ociosos. Allà hi va escriure el savi de Sueca: «De seguida se’ns acut una primera objecció inapel·lable: la de preguntar, ingènuament, si la injustícia, qualsevol injustícia, no és ja, en si, un desordre. I, de fet, potser la injustícia és el pitjor dels desordres, perquè corca i corromp el fonament mateix de l’ordre, que és, si hem de creure el tòpic, la justícia». Unes línies més avall afirmava que passar per alt la injustícia per aferrar-se a l’ordre equival a «reconèixer que aquell ordre és una aberració».

Però també podem formular la reflexió en sentit invers i preguntar-nos si el desordre no és en si mateix una injustícia, en la mesura que una societat justa reconeix i protegeix els drets de totes les persones i comunitats, i el desordre és l’entorn ideal perquè imperi la llei de la selva, allà on s’ignora el dret a favor de la força bruta i l’atreviment de la impunitat. Això valdria a tots nivells; també el de la petita delinqüència i la bretolada, de les baralles al carrer fins l’empastifada de parets o la trinxada de mobiliari urbà. Són varietats de desordre sofertes com injustícies per la comunitat, i totes elles mereixen una resposta efectiva dels nostres servidors públics.