Crítics sense haver vist la pel·lícula

Un bon exemple que, per anar bé, les coses s’han de veure i de viure en directe per poder-ne parlar i opinar amb una mica de base té un exemple molt clar en les crítiques que fan els considerats experts en una matèria. No és un tema nou. Quan es va estrenar El cuerpo en llamas, la sèrie basada en el crim de la Guàrdia Urbana, on es pot veure alguna escena gravada a Manresa com al carrer dels Predicadors i al passeig de Pere III, on es va enregistrar la de Sant Jordi un dia que feia molt vent i que els responsables del rodatge es van passar les hores prèvies al rodatge falcant taules, llibres i roses. Dic, quan es va estrenar, alguns crítics van córrer a carregar-se-la. Personalment, em feia força mandra veure-la perquè em va semblar que era complicat –malgrat tenir clar a priori que una cosa és la realitat i l’altra la ficció– que pogués superar la qualitat dels capítols que havia dedicat al cas la sèrie Crims, la que ha fet famosa la frase de posar llum a la foscor, que va fer una meticulosa i aclaridora reconstrucció dels fets. A les crítiques de la sèrie de ficció també rebien els dos actors principals del relat, els que donen vida a la parella de criminals. Vistos tots els capítols, només puc dir que no hi estic gens d’acord. És una sèrie solvent, l’elenc compleix perfectament i la realització és acurada, per exemple, amb un tema musical al final de cada capítol perfectament lligat al moment de la narració, sobretot sentimentalment parlant. La direcció fins i tot es permet el luxe de fer una agosarada aclucada d’ull a un clàssic del cinema negre com El tercer home en l’escena a la roda on la parella protagonista comença a fer-se la perillosa pregunta de «per què no?». Indirectament, els cossos de seguretat també hi queden ben retratats, en el sentit literal i figurat del terme.

Lamentablement, com era previsible, el català té un paper residual en els diàlegs. Apareix, sobretot, en les escenes on se sent algun informatiu que parla del cas. Com si el normal fos utilitzar el castellà per viure i el català com a banda sonora de fons. Moltes gràcies per res als qui van tenir la brillant idea.

Aquesta columna d’opinió podria haver tractat les concentracions lligades al tema de la inseguretat a Manresa i les múltiples ramificacions que n’han derivat. De fet, en certa manera, hi té una mica a veure. Massa sovint, ens deixem portar per les opinions dels que, aparentment, en tenen una sense preocupar-nos per treballar un criteri propi. Dediquem hores a Instagram però ens falta temps per informar-nos per poder discernir afirmacions categòriques, perquè entendre els matisos comporta massa feina. Ens agrada ser crítics sense ni tan sols haver vist la pel·lícula.