Immigrants: gestionar l’inevitable

E l rebuig als immigrants és un esforç inútil, perquè ni se n’aniran ni ens convindria que ho fessin. No se n’aniran perquè la majoria viuria pitjor als països d’origen. I no ens convé que marxin perquè esdevindríem una població encara més envellida i amb serioses dificultats per pagar les pensions. Els gossos que adoptem en lloc de tenir fills no evitaran el dèficit que patiria la Seguretat Social si només es pogués refiar dels indígenes.

El conjunt del territori espanyol acabarà l’any amb un creixement de població que es deurà en sis setenes parts a l’arribada de població estrangera. Aquesta suposarà sis-cents mil nous residents, mentre que el nombre de ciutadans amb nacionalitat espanyola creixerà d’uns cent mil. Sense els estrangers no hi hauria mà d’obra per a l’increment del PIB que tant enorgulleix el Govern central. I malgrat aquesta aportació, el Pla Pressupostari enviat a Brussel·les admet un problema de llocs de treball vacants a causa d’un desequilibri demogràfic que es «minimitza» amb l’increment fluxos migratoris. Sense immigrants el problema seria força més greu.

L’exabrupte «que se’n tornin a casa!» només serveix per descarregar emocions i crear-ne de noves no gens positives. Mentre els necessitem aniran venint. I si un dia deixem de necessitar-los potser no en vindran gaires més, però els que han fet arrels romandran aquí. Per tant, el repte és arribar a formular i posar en marxa un conjunt d’actituds i de polítiques que assegurin la convivència no ja en pau, sinó en comunitat. Passar del rebuig a la «tolerància» no és una opció, perquè tolerar és «suportar» en els altres allò que desaprovem.

Immigració sí o no és un dilema sense sentit. La paraula correcta és l’adverbi «com», però abans hem d’aclarir el «què». Què volem que siguin els estrangers que viuen a Catalunya? Ciutadans indistingibles de la resta? Ciutadans perfectament distingibles sense que això constitueixi un problema? És possible? Preguntes greus, però cal abordar-les.