Extrema dreta reformista

Benito Mussolini va arribar al poder traient els seus partidaris al carrer i amenaçant, agredint i assassinant dirigents i militants contraris. Francisco Franco s’hi va posar a través d’un cop d’estat i una llarga guerra. Adolf Hitler va guanyar unes eleccions, sí, però de seguida va dissoldre (després d’incendiar-lo) el parlament i, com els seus dos socis, no va convocar mai més eleccions. En els tres casos, els canvis que va conèixer la societat quan els feixismes van arribar al poder foren immediats, radicals i devastadors. Al cap de dos o tres anys, Alemanya, Itàlia i Espanya s’havien transformat absolutament.

Donald Trump va muntar un gran sidral quan va perdre les eleccions, amb assalt al Capitoli inclòs, però va acabant acceptant –de facto– la derrota i abandonant el poder. Igual que Jair Bolsonaro. A Europa, l’extrema dreta del segle XXI és encara més continguda. L’anomenat Partit de la Llibertat d’Àustria ha format part del govern d’aquest país en dues ocasions (1999 i 2017) i sempre ha deixat el govern quan li ha tocat. A la República Francesa el Front Nacional i el seu successor porten anys guanyant i perdent eleccions municipals i posant-se i traient-se la banda tricolor de batlle. Ara, el PIS, el Partit de la Llei i la Justícia, polonès, ha perdut les eleccions i cedirà el poder a l’oposició després de vuit anys manant. I a Itàlia, per tancar el cercle, ja fa un any que governa Giorgia Meloni al capdavant d’una coalició d’extrema dreta i, malgrat retrocessos i amenaces, les estructures de l’estat i de la societat no han patit un cataclisme comparable al que va provocar el seu admirat Duce.

Si el feixisme dels anys trenta del segle XX era revolucionari, trencador i obertament antidemocràtic, el populisme de dretes d’aquest primer terç del segle XXI és reformista, possibilista i (formalment) demòcrata. Uns i altres tenen moltes coses en comú: la conspiranoia, la divisió de la societat i el món entre un nosaltres i un ells, el culte a la força, els discursos simplistes o el conservadorisme més retrògrad. Però també hi ha trets que els diferencien, com aquesta actitud (calculada) més respectuosa amb la democràcia formal, l’eclecticisme ideològic, l’heterogeneïtat discursiva i –molt important– la continuïtat propositiva i en alguns casos també orgànica amb la dreta diguem-ne convencional (podria posar exemples nostrats, però m’estalvio el jardí). Això no els fa demòcrates, ni acceptables, però sí notablement diferents dels seus predecessors del segle passat.

I a fenòmens diferents, respostes diferents. L’antifeixisme del segle XXI no es pot basar només en l’oposició a una ideologia explícita i perfectament definida, perquè no és el cas, si no a polítiques i argumentacions concretes contràries als drets humans, a la igualtat i la dignitat de totes les persones. Les promogui qui les promogui.