Feijóo pica l’ullet a Puigdemont

La filosofia de la dreta espanyola sobre el nacionalisme català és contingent. El considera seriós, constructiu, positiu, assenyat i fiable quan el necessita per governar, i li troba tots els defectes, tots els pecats, totes les perversions i abominacions, quan pacta amb el PSOE. Per això, en aquests dies incerts, el PP és capaç alhora de bramar el «Puigdemont a prisión» als carrers i de dir, en boca de Núñez Feijóo dimecres passat a Barcelona, que a l’expresident se li ha d’agrair la sinceritat perquè no enganya (s’entén que no com altres) i que els contactes de cara a la investidura van existir malgrat que no poguessin fructificar. Els guardians madrilenys de les essències, i alguns de catalans, s’han esgarrifat davant el que interpreten com una ma estesa per normalitzar relacions amb el dimoni ferotge de Waterloo.

No és nou. Adolfo Suárez va afalagar el pujolisme –es van intercanviar suports parlamentaris– i el mateix va fer Felipe González quan es va quedar sense majoria absoluta. El govern socialista va passar d’impulsar la querella de Banca Catalana a apreciar el sentit d’Estat de Pujol sense canviar de pentinat i sense que Alfonso Guerra deixés d’atiar el lerrouxisme. Després Aznar va parlar en català en «cercles reduïts» (i sentint-lo recitar Gimferrer, pronunciant «signes» com «sinyes», i «pell» com «pel» no crec que l’entenguessin) i va signar els pactes del Majestic abans d’impulsar la gran centralització amb una intensitat que persisteix a causa del principi d’inèrcia descrit a la primera llei de Newton.

Circula la tesi que Feijóo es prepara per a un escenari en el que Sánchez és investit però fa crisi al cap de quatre dies. Això sí, després d’aprovar l’amnistia, amb el català al Congrés i fent camí a Europa. Alliberat d’haver de rebutjar aquestes exigències, el PP tindria l’oportunitat de llançar l’ham a Junts en nom de l’economia liberal i contra el populisme d’esquerres. L’acudit d’aquests dies és que Feijóo ha reservat habitació a l’hotel Majestic.