La bogeria d’Ángel

No sembla que arrossegui cap complex per tenir una estatura que li hagués dificultat jugar a l’NBA. Però amb els humoristes mai saps si els acudits són, en realitat, la seva pròpia teràpia; així que et quedes amb el dubte. En qualsevol cas, tampoc ho va intentar mai –això del bàsquet, vull dir– perquè odia profundament l’esport; només el practica des que va saber que fer-ho és un senyal d’intel·ligència. Però es queixa que li diguin la frase: «Doncs vist de prop no ets TAN baixet». O sigui que potser sí, és possible que hi hagi traces d’un possible trauma infantil.

No tens temps tampoc de pensar-hi gaire perquè al cap d’un minut assegura estar esperant que se li mori algú pròxim per poder-li dedicar la seva actuació; diu que això està de moda i a més es planteja: «¿I si quan et mors resulta que et quedes com assegut davant una tele mirant què fan els vius?». Inquietant pregunta, sens dubte. Adverteix, per si de cas, que quan ell convida la gent a volar, que ningú s’ho prengui al peu de la lletra. S’emprenya quan denuncia que ens deixem entabanar per viure amb un coet al cul. Reconeix odiar amb totes les forces les notes d’àudio de WhatsApp; jo també. És capaç de desenvolupar una tesi sobre l’autonomia del penis per posar-se erecte quan li plau. I no dubta a reclamar el clau que li deuen al psiquiàtric on va estar internat durant dues setmanes. «Em sembla un escàndol que em lliguessin al llit i no em cardés ningú». Aquests són només alguns retalls del millor còctel humoristicopsicològic que m’han servit en molt temps. Ángel Martín, el còmic que va viure al caire de l’abisme i va saltar a altres mons a causa d’un brot psicòtic, exerceix com una estrella del rock a Punto para los locos, un monòleg amb què recorre Espanya esgotant les entrades allà per on passa. Jo el vaig veure a Tarragona. Si el seu llibre Por si las voces vuelven ja va ser una bomba editorial, l’èxit d’aquest espectacle –perquè és això un autèntic espectacle– confirma que cuidar la salut mental és una prioritat per a milions de persones. I que l’humor també serveix per fer-ho.