Autoretrat de pinzell fi

Coneixem sobretot Joaquim Nadal com un alcalde i un home de govern, tot i que és imprescindible, per explicar-lo, referir-se a la seva condició prèvia i subjacent d’eminent historiador. Podem dir que hi conflueixen la dimensió d’intel·lectual i la de polític d’acció. En un país com el nostre, que ha sofert llargs períodes de règims de visions uniformistes, el catalanisme ha sorgit i ha esdevingut majoritari perquè ha sabut alhora plantejar un discurs consistent i gestionar amb eficàcia. Les persones solen quedar a l’ombra de la seva obra. Ara, però, amb el seu llibre Confitura de vidre Joaquim Nadal ens presenta un autoretrat de pinzell fi. Ho fa amb una prosa que és una veritable llaminadura per als qui estimem el goig de llegir textos que reverencien la vida i que en celebren la bellesa, no pas des d’una idealització ingènua, sinó des de la consciència de les llums i les ferides que el temps va desant al rebost de la memòria, que Joaquim Nadal obre per a nosaltres convidant-nos a entrar-hi des de les cinc portes del sentits. Ens hi introdueix amb una declaració de principis, on ens recorda que «la supèrbia anul·la el plaer». I comença per la vista i la seva inclinació a l’ordre, que no equival a una perfecció asèptica. Hi escriu: «Els cels esmerilats, sense calitges, ratllen la perfecció. Però acaben cansant». Ja des de l’inici hi percebem la seva afinitat amb l’univers cultural francès, que inclou el paisatge, la gastronomia, la cançó,... Amb una mirada que reflecteix una certa proximitat amb la densa humanitat de Josep Pla, Joaquim Nadal ens parla de la terra treballada, del foc civilitzat de la llar, del mar on l’esperit s’eixampla, però també del batec somort de les ciutats. Quan s’endinsa en les olors, s’atura a descriure la petjada perfumada del fonoll, la menta, el préssec de vinya o la molsa, la sentor de terra molla o d’herba segada, de les algues,... Hi reivindica els «plaers instantanis del miracle constant de la vida, una mica aliè als avatars de la humanitat, que no ha estat capaç de retenir aquests instants de felicitat i sovint els gira l’esquena». A l’hora d’acostar-nos l’experiència de l’oïda Joaquim Nadal ens embolcalla amb la remor de l’aigua del riu o de la pluja, amb el carrisqueig de les cigales, però també amb les veus de Françoise Hardy i Dalida o obres de Ludwig van Beethoven, Gustav Mahler o Eric Satie. Les pàgines dedicades al gust arrenquen amb les fruites, però transiten cap a la remembrança d’una truita amb pa amb tomàquet a Portbou, una amanida al camp, un gelat de tall de vainilla i xocolata, les botifarres dolces o la sarsuela que menjaven per Sant Joaquim. El recorregut pel sentits, el tanca Joaquim Nadal amb el tacte, la pell i les marques que hi han deixat accidents soferts. I encara ens ofereix unes pàgines excel·lents d’orfebreria de la paraula i l’emoció sobre els cavalls, la pedra i la fusta, que havia estat l’objecte d’un negoci familiar.