Manifestants a preu de panellet

La tarda de l’11 de setembre de 2012, després de la primera de les grans manifestacions amb un milió de persones, la sensació general que es copsava entre els participants que tornaven cap a casa al·lucinats era que "això és un cop a la vida"; "no ho veurem mai més"; i "aquesta vegada sí que ens han d’escoltar". Per a la majoria, l’objectiu d’aquell clam era molt vagament independentista; el que realment es buscava era més autogovern, més respecte i més diners per respondre a la crisi; es buscava una reacció del Madrid polític i d’Espanya en general. I n’hi va haver, sí. La reacció va ser un gran esforç per treure-li importància, una apel·lació general a que la majoria silenciosa s’havia quedat a casa i que un milió llarg de persones no deixava de ser una minoria, la qual, a més, havia estat arrossegada al carrer per la hipnosi de TV3 i els conjurs d’Artur Mas. La decepció de tota aquella gent i la que hi simpatitzava va ser amarga. L’any següent, quan la manifestació va ser encara més gran, la sensació dominant era que "ara ja no poden dir que ha estat un fet aïllat o una souflé casual; aquesta vegada han de canviar coses importants". I tampoc. L’Espanya política i mediàtica va continuar menystenint-ho i atribuint aquella marea humana a una febrada infantil, i l’opinió pública espanyola no va donar senyals de vida en sentit contrari. Naturalment, la decepció de milions de catalans davant la indolència arrogant de la resposta va anar extremant les posicions, les següents manifestacions ja van incloure apostes més altes i tot va acabar com ja sabem.

Diumenge a Madrid eren 80.000. A Barcelona, 6.000. Vista la reacció que han generat, els valoren a preu de panellet. A aquells manifestants d’aquí, segurament els queda cara de moniato.