Insisteixo

Cap a l’any 2002, no el 2020, o sigui fa 21 anys, en una visita al Karolinska Institutet d’Estocolm, davant de la clínica on es dispensava metadona per a les persones amb addicció a l’heroïna, a la cua de persones que esperaven torn, hi havia un conjunt de persones, perdoneu la visió estigmatitzadora, que no encaixaven amb la resta; en preguntar al Dr. W. Rutz, antic director de salut mental de l’OMS per a Europa em va dir: «Són persones que ara són addictes als analgèsics opiacis prescrits pel dolor». Fa pocs dies des de la unitat de drogodependències de Reus notificaven que havien implementat un programa pioner per aquesta mateixa condició. Aquesta trista coincidència em permet situar per on badarem plegats avui.

Primer de tot, val la pena tenir els conceptes clars: el que és una droga, quan una substància és una droga? Encara que en els darrers anys el concepte de droga, sembla més complex, banalitzat i entès segons els interessos o conveniències de cada persona. I quasi sempre, popularment, les drogues es relacionen en la recerca del plaer.

Des del punt de vista mèdic, les drogues són substàncies que, quan s’introdueixen a l’organisme, actuen sobre el sistema nerviós central. Això provoca canvis que poden afectar la conducta, l’estat d’ànim o la percepció. A més, el consum continuat comporta, dos efectes, tots dos necessaris; per una banda, la dependència, que pot ser psicològica, que es produeix quan la persona té la necessitat de consumir la droga per experimentar un estat de plaer o per evitar un cert malestar afectiu o emocional o la dependència física en aquest cas quan l’organisme s’ha habituat a la presència de la droga i aquesta substància és necessària per funcionar amb normalitat, i al no consumir-la es produeix un estat d’abstinència i simptomatologia física, no tan sols un malestar psicològic.

Per altra banda, el segon efecte és la tolerància, la necessitat d’augmentar la dosi d’una droga de consum habitual per aconseguir els mateixos efectes que s’obtenien amb dosis anteriors més petites. I punt! Si no hi ha dependència ni tolerància, doncs no és una droga. En les drogues classificades com depressores, les més importants són l’alcohol i els opiacis.

Primer va ser la morfina, seguida de l’heroïna, l’oxicodona, el fentanil i darrerament el tramadol, entre altres. L’oxicodona té un efecte doble que la morfina, el fentanil unes 50 vegades més que la morfina i el tramadol, la meitat d’efecte que la morfina. Les persones amb alcoholisme no poden tastar ni l’alcohol d’alta graduació ni la cervesa, de baixa graduació. Amb els analgèsics opioides, igual.

Justament perquè el cervell humà, i no tan sols l’humà, té receptors opioides, i fabrica substàncies opioides com les endorfines, encefalines i dinorfines, la capacitat addictiva és alta. Sota el lema de tractar el dolor, simple i necessari, s’amaga el risc de crear noves addiccions? Els tractaments pel dolor persistent han de considerar la tolerància, la pèrdua d’efecte terapèutic. No badem!