Els cossos de les dones religioses

La doctora Araceli Rosillo-Luque, directora tècnica de l’Arxiu Biblioteca Franciscans de Catalunya, va fer una conferència sobre «Els cossos de les dones religioses: entre les narratives de control i les expressions de llibertat», dins del Curs de Cultura Medieval, a la sala d’actes del Montepio de Conductors. Va esmentar les diverses formes de vida religiosa que es coneixen des dels inicis del cristianisme i les experiències que representen. Les més conegudes son les monges que viuen en comú sota una regla, amb vots monàstics i vida contemplativa. Valora la terciària Caterina de Siena, coneguda per les seves prèdiques, així com les que a partir del segle XIII recuperen una espiritualitat evangèlica, amb diverses actituds religioses, tancades en petites capelles normalment associades a esglésies, on fan pregària, vida contemplativa i penitencial, dins un àmbit urbà. Fins i tot fan algunes activitats no permeses com les confessions. Moltes d’aquestes dones normalment negocien i en molts casos no estan obertament enfrontades a l’estructura institucional eclesiàstica, sinó que saben adaptar-se. És la diversitat associada a cossos. Un altre debat és si a les edats mitjana i moderna les noies tenien vocació o no de monges. Algunes persones creien que si no entraven amb vocació no estaven autoritzades a portar una vida religiosa, perspectiva amb què la doctora Rosillo no està d’acord, perquè dins del convent o monestir realitzaven unes activitats que no haurien pogut fer si haguessin estat fora.

Obre un nou i complicat debat: quan els pares d’una família fan donació de la filla, tot i que el document sigui fals (es refereix al de Sant Joan de les Abadesses), s’ha construït la narrativa per alguna raó: autoritzar que els pares estan fent participar la filla en la seva política d’expansió, dins d’uns espais de poder que les permet participar en el llinatge. Opina que aquest fet canvia la perspectiva. Va comentar aspectes de la construcció homogènia de l’espiritualitat femenina: la supeditació teològica, amb la valoració del discurs negatiu de la feminitat que té com a eix la figura d’Eva, que és creada per assistir passivament a l’home en la reproducció i és la transmissora del pecat des del naixement. Tot i que els preceptes igualitaris predicats per Jesús ja eren presents a la sagrada escriptura i a les primeres comunitats cristianes, a la pràctica no es van portar a terme i el model d’emancipació de la dona en va patir les conseqüències. La reforma gregoriana del segle XI encara va obrir més l’escletxa, en diferenciar clarament els laics dels religiosos. Tot i així, moltes religioses no es creuen aquest discurs i reaccionen oferint a l’alternativa d’Eva la imatge de Maria. Es tracta d’un arma de doble tall, ja que posar Maria com a alternativa és també inassolible per les dones. Tot i així, es generen discursos sobre Maria més propers, com els d’Isabel de Villena, monja clarissa, que va escriure un text teològic en valencià on explica la vida de Crist a través de la quotidianitat de Maria. Pel que fa a la virginitat, és un tema tabú, com la clausura: la renúncia a la sexualitat. La virginitat és un mecanisme per controlar la descendència masculina i el sistema de transmissió de l’accés a la propietat dels fills i filles legítims. Segons Jesús, tant el matrimoni com la virginitat consagrades són guies de servei a la voluntat de Déu equiparables en dignitat. Entre les renúncies esmenta el dejuni, el patiment fins a la malaltia, o les devocions eucarístiques per obtenir la santedat que les apropi a Crist.