Les braves del Vicente i les pizzes del Da Pino

Començo agraint al company Josep M. Oliva el necessari article de dissabte dedicat a una de les institucions indiscutibles de la Manresa de la segona meitat del segle XX: La Bodega Andaluza. I aprofito l’avinentesa per seguir parlant de bars.

L’altre dia aquest diari va fer una enquesta per descobrir quines eren les patates braves més ben valorades de Manresa. La sorpresa, per a la jove periodista que portava el tema, és que molts dels preguntats responien que les del Vicente, un bar del carrer de la Mel –on actualment hi ha un solar aprofitat com a parc provisional, amb una olivera, un gronxador i l’inevitable mural de la Susanna Ayala– que va abaixar definitivament la persiana a mitjan anys noranta, fa 30 anys! Molt probablement, si en lloc de patates haguessin preguntat per pizzes, molts haurien respost que les millors que s’han menjat mai són les d’un altre establiment també pretèrit, la pizzeria Da Pino, primer al carrer de Camps i Fabrés i després al de Circumval·lació.

Però no és només l’habitual enyor de la joventut, la potència del picant de la salsa o el cruixent de la massa, el que ens fa recordar amb un somriure nostàlgic les braves del Vicente o les pizzes del Da Pino també té a veure amb un canvi important en la oferta gastronòmica de la ciutat i del país. A la Manresa preolímpica (d’abans del 1992), si volies braves o tapes variades havies d’anar a Sant Joan de Vilatorrada o a algun bar molt concret regentat normalment per persones vingudes d’Andalusia. I una pizzeria, en una ciutat sense kebabs, ni sushi, ni restaurants xinesos, ni hamburgueseries, era un establiment únic i exòtic. Als bars diguem-ne normals hi feien entrepans freds i calents, amb pa amb tomàquet i embotits del país, i poca cosa més. Bons, això sí.

Soc de l’opinió que un dels grans fracassos de la societat catalana contemporània és que no hem sabut definir un model propi de bar. No tenim un equivalent a les tavernes (amb pintxo) basques, als cafès parisencs o vienesos, a les cerveseries bavareses, als pubs britànics i irlandesos o als canya i tapa espanyols. Tenim bons restaurants, a les ciutats, a la costa i a pagès, però tenim (amb totes les excepcions que vulgueu) uns bars lletjos i impersonals. Barats, això també. Amb uns prestatges on, foragitats els anissos, els licors macerats, els vins dolços i fins i tot els conyacs, les grans multinacionals del vodka-ginebra-whisky-rom se n’han fet els amos absoluts. I amb unes cartes estandarditzades on conviuen les braves i els calamarsons amb les pizzes i les hamburgueses. Al final, l’establiment més genuí i distintiu de l’hostaleria catalana és un de relativament nou vagament inspirat en els imbiss alemanys: el frankfurt.

Per cert, aquest estat de coses és generalitzat a tot al país, a les zones turístiques i a les que no. Vull dir que la causa i la culpa, com passa amb la desaparició de comerços històrics o botigues de barri, no és dels turistes –com alguns assenyalen– sinó nostra, ben nostra.