Petits i grans i la vaca florinda

I una cosa porta a l’altra. Manresa canta va ser la portada d’El Pou de la Gallina del mes d’abril. La periodista Alba Pararols va parlar amb una quinzena de corals de Manresa i comarca per confirmar –entre moltes altres virtuts!– que qui canta els seus mals espanta. Per presentar el número –com és habitual– la revista va organitzar una taula rodona a la sala d’actes del Centre Cultural el Casino, on van convidar el músic i director de corals Pep Torras, i a mi mateixa, per compartir amb els assistents la nostra experiència en la direcció del cant coral. Fa anys i panys que tinc la sort de conèixer el Pep. Solvència contrastada. Fa més de 25 anys que dirigeix el taller de «Cançons de tots els temps», que ofereix la regidoria de Gent Gran de l’Ajuntament de Manresa. Un bon grapat de cantaires es troben cada setmana sota la seva direcció i la seva inseparable guitarra per aprendre cançons i, sobretot, per fer-se companyia i compartir les emocions de la música. «Cantar hauria d’entrar per la seguretat social» és una de les seves frases preferides. Una veritat com un temple. El cas és que xerrant xerrant, i com qui no vol la cosa, en la seva intervenció, el Pep va explicar que a part d’anar a cantar en residències de gent gran, feia poc que també havien començat a anar a llars d’infants. Entre el públic hi havia l’Àngels Fusté –la cap de Gabinet de Direcció General de la Fundació Universitària del Bages–, que de seguida va posar l’antena i, tan bon punt es va acabar la taula rodona, amb gran entusiasme, em va fer la proposta de fer una cantada de la coral de la USènior a la Upetita, els alumnes més petits de la FUB. I ens hi vam posar de cap. La Marta –una mestra de música jubilada que ara ve a cantar amb nosaltres– ens va portar el conte de la Florinda, la vaca pallassa de Manel Justícia amb música de Ferran Andechaga, Sergi Esparza i Sara Hernández editat per Zenobita. I ens vam repartir els papers: el Josep M. de granger Marçal, la Bàrbara, la Laura i la Montserrat de les tres vaques companyes de la Florinda i la Carme de narradora. I un gran peluix de vaca, que fa més de 20 anys que volta per casa, en la pell de la protagonista. La veritat és que mai ens havíem enfrontat al repte de cantar davant d’un públic tan menut. Ni de disfressar-nos de vaques ni de plantificar-nos a la cara un nas de pallasso per cantar l’emotiva cançó Jo vull ser pallassa. I ens n’hem sortit molt bé! La prova del cotó és que des del primer bolo que va córrer el boca–orella i una altra llar d’infants de Manresa ens va convidar a repetir l’experiència davant dels seus petits. I a hores d’ara, ja tenim emparaulats dos bolos més. En la primera representació estàvem una mica tensos: no sabíem gaire quin terreny trepitjàvem i vam actuar amb molta prudència i contenció; però després dels aplaudiments i de les bones crítiques, i de la perspectiva de poder fer una minigira per les llars d’infants de Manresa i comarca, estem ben animats i ben satisfets i convençuts de la nostra posada en escena. Ens ho passem molt bé, estem aprenent moltíssim i les cares dels infants mentre els expliquem el conte no tenen preu. I les dels cantants–actors tampoc, eh? Els uns embadalits per la màgia de la música i la paraula; i els altres amb un nus a la gola i alguna llagrimeta de veure l’enlluernament dels petits espectadors. Emocionant compartir moments plegats gent d’entre 55 i més de 80 anys –el cantaire més gran de la coral de la USènior té 89 anys– i criatures tan petites. Milions de gràcies a tots els qui ens heu fet confiança i ens heu permès de viure aquesta experiència. Inoblidable.