L’endemà del daltabaix climàtic

Dogerland era una gran massa de terra ferma que unia la Gran Bretanya i les actuals costes continentals . Va enfonsar-se sota les aigües del mar del Nord quan el desglaç de fa vuit mil·lennis va fer pujar el nivell dels oceans. Estava coberta d’arbres, plantes herbàcies, animals petits i grans, i també éssers humans, caçadors-recol·lectors que fabricaven armes i eines fabricades a partir de les banyes dels grans herbívors. Les plantes van desaparèixer quan les aigües les van negar. Sense aliment, els animals van anar marxant, i amb ells els humans. Alguns probablement van quedar atrapats a les illes que es van formar abans de la inundació total, però s’han trobat barques en excavacions britàniques que suggereixen fugides a temps. Els desplaçats van continuar fent la seva vida a les noves terres, i és probable que més d’un anglès de soca-rel hagi de buscar l’indret dels seus avantpassats remots al fons d’un banc de pesca.

Allò sí que va ser l’efecte catastròfic d’un canvi climàtic, però la humanitat no tan sols va sobreviure sinó que va mantenir la línia de progrés, pendular en els temps curts però progressiva en els llargs (que d’ençà el paleolític s’hagi avançat és una tesi discutida per alguns però acceptada per la majoria). Dogerland ens fa pensar que l’escalfament global, amb l’alça del nivell dels oceans, no acabaran amb el planeta (això ho farà el Sol d’aquí a milers de milions d’anys), ni amb la vida a la Terra (podria intentar-se fent esclatar totes les armes nuclears alhora, i és probable que força microorganismes sobrevisquessin), ni tan sols amb l’espècie humana. El que està realment amenaçada és la forma de vida tecnològica i urbana perquè, a més a més, hem posat moltes grans ciutats al costat del mar (i cada vegada més en latituds tòrrides). Si les àrees superpoblades acaben com Dogerland, la gran migració significarà pobresa i lluita despietada per la supervivència. Marxa enrere. Però no passa res: sabem que del paleolític, a la llarga, se’n surt.